Utilitzant d'exemple un passatge de la sonata en la menor KV 310 de Mozart

Picasso, Dona llegint, 1932

Agafem la línea corva del colze de la dreta de la imatge, tenim tres opcions per resseguir la línia cap amunt. La de la dreta de tot, després de fer el respatller de la butaca, va a trobar la línia de l'esquerra, la qual no hi mor sinó on la primera conflueix amb una altra línia més important, etc. La línia que segueix entre les dues anteriors dibuixa el cos, però també de tal manera que al coll de la dona es bifurca per poder continuar en la línia del cap.
Aquest tipus de legalitats, i encara algunes altres, tracen un mapa de zones, parts, punts de vista, en els quals s'aboca el tema o model del quadre. Algunes d'aquestes vistes són d'una bellesa immediata. En tot cas, el nostre gaudi i el nostre desig queden intrínsecament mediats i articulats per una activitat del pensament. A aquest punt se li pot treure molta més punta, però és suficient pel propòsit actual.
Si agafem el primer do major del segon tema (parlem del primer moviment de la sonata de Mozart), té una línea que va fins al següent do major. Amb aquest petit trànsit tenim una figura, a la qual, des d'un punt de vista superficial, en seguiran d'altres, més o menys emparentades. Però el mateix do inicial té encara la línia oberta i comença, amb un gest ascendent, un nou cicle fins a un altre do, el qual serà alhora l'inici d'un tercer cicle que s'iniciarà amb el mateix gest ascendent i que tindrà un perfil interior molt semblant a l'anterior. Una anàlisi "formal" ens donaria, si hagués de dissecionar aquest passatge, alguna cosa com Abb'... i després cc, dd... Però l'anàlisi començada aquí ens dóna un mateix do major que crea zones internes, parèntesis d'autoinclusió, on ell governa dins i alhora el posar entre parèntesi, obrir, tancar... Hi ha quatre do majors seguits i cap d'ells tanca la frase. Per què? Es tanca una figura però la "força" del to inicial, en realitat de la figura inicial, és present en aquell altre do no com a retorn, sinó manifestant encara començament, empenta. Això és així per la secció analitzada aquí fins al final, on el caràcter decididament conclusiu no fa sinó presentar-se com una dominant: es conclou en la suspensió1.També aquí el tema deixa de ser percebut des de sobre, i, un cop s'ha entrat en l'ambigüitat de les línies i els espais, és sentit en diferents plans alhora. Així, per exemple, enllà de la successió de figures, quan al final d'una secció tenim una alternança obstinada de dominant tònica estem en una liquefacció del tema, potser es podria parlar aquí d'escorç i tot.


1. Aquí ve a to una petita reflexió sobre el desenvolupament en la forma sonata, on no queda articulat sense sol·lució de continuitat com en altres formes, sinó clarament delimitat, tant pel davant com pel darrera. A banda de que això tingui segurament a veure amb una certa irrupció de la finitud en la concepció de l'harmonia, és possible veure el desenvolupament com una represa del tram que va de la tònica a la dominant, de manera que la dominant del final de l'exposició és repetida al final del desenvolupament (la qual cosa també explica perquè el segon tema de la reexposició s'ha de desprendre d'aquella tonalitat, doncs ella mateixa s'ha conquistat noves figures). La peculiaritat de la represa esmentada és que s'inicia en un punt que no és el de partida, la tònica, com si la dominant que ha d'acabar donant la entrada a un tema que per sí sol era un començament (no venia de res, i molt menys d'una dominant) hagués de manifestar una provinença en certa manera extranya.