Apunts sobre la pintura

A part de propietats composicionals, referides d'una manera o altra a un esquema geomètric o patró aritmètic que subjauria a la disposició de les parts en la pintura i que deuria bona part del seu significat a la constitució i estatut propi dels objectes de la matemàtica en el període en qüestió, un element molt important del quadre, relacionat, és clar, amb l'esmentada constitució pròpia de la matemàtica, és la cosa que apareix en el quadre. En aquest sentit, la mirada més profunda pot coïncidir amb la més ingènua en què allò que es representa en el quadre és, per exemple, un bosc o Lorenzo de Medici. La cosa pintada és tal cosa. Té poc sentit dir que no és la cosa real sinó una imitació; tot allò que li falta per ser una cosa efectivament real pot ser simplement allò que li treu la seva aparició conjuntament amb les condicions de tal aparició, és a dir en el doble sentit d'incloure també el fet que sigui focalitzat, en un entorn determinat i apareixent com apareix, i no apareixent una altra cosa, etc.
Aquest sol fet aboleix tota dicotomia entre el biografisme i la contextualització històrica per una banda i la consideració de l'obra com un ésser autònom i segons les seves pròpies lleis.

Com explicar pintures a una llebre morta

Que la filosofia s'ha acomplert, que ja ha quedat acabat el trajecte que recorre i exhaureix les seves possibilitats, tindria com a inicial justificació el fet que s'ha fet palès que allò que permet i fonamenta la possibilitat de coses ha resultat ser la desqualificació i el no ser. Si entenem filosofia com remetent, en efecte, a algun saber, és a dir d'alguna cosa, la falta de qualsevol cosa, ja sigui per la contingència dels continguts com pel nihilisme de llur forma, és un impediment ja tan sols per tal que la filosofia tingui lloc, sigui, s'esdevingui. Això pressuposa, en efecte, que la filosofia no és una activitat espiritual o mental de determinades persones, la qual cosa efectivament té i cotinuarà tenint lloc, sinó quelcom que ocorre. Reconèixer alguna cosa en el sentit radical de que aquesta cosa sigui és allò que ve impedit i exclòs per les condicions històriques actuals. Aquest simple fet explica tant la impossibilitat de filosofia en sentit estricte com la campant importància o centralitat de l'ésser humà i la seva activitat: si no hi ha res al seu voltant, l'home s'ha d'ocupar de sí mateix. L'única pregunta, l'únic que està en qüestió és, doncs, com assumim i tractem aquesta situació de desqüalificació. Si lluitem contra ella apostant encara per alguna cosa i, per tant, no prenent-la en sèrio sinó en realitat obviant-la, o si fent-la pròpia, empunyant-la, li reconeixem en efecte unes propietats, és a dir uns límits i per tant la tornem contra sí mateixa: la descualificació, en efecte, pot ser un sistema molt adequat per la descripció precisa de la qualificació: la ciència es trepitja els talons. Això explicaria, potser, que nosaltres haguem de caracteritazar i descriure històricament la nostra situació per poder descriure i exercir les nostres possibilitats vitals en el sentit d'aquell poder d'oblit de que parlava Nietzsche. La ciència i el dret portats al paroxisme es problematitzen a sí mateixos. Això posa aquells "éssers humans" en una tensió particular, doncs els obliga a entrar de ple, i no només parcialment com es fa actualment (és a dir com si fossin activitats momentànies de l'ésser humà, possibilitats entre d'altres), en aquests àmbits desqualificadors i tan allunyats de l'experiència i les vivències humanes. De fet, l'anomenada societat civil, que es vol pensar com tot aquell grup de gent que no està al càrreg de les funcions de govern i que no és res més, doncs, que una versió políticament correcta d'aquell 'el poble' tan necessàriament populista, és aquesta existència 'abstracta', escolar, 'culta' en la mesura que xoca amb l'existència immediata i "natural". 

Reciting poetry

When reading aloud the words of a poem you can realize the gap between their sound and their realization in performance. We'd rather say there's a split in the performance itself between its appearance as an event in time and its monadologic character. The presence of poetry doesn't account for anything nor can be accounted for, it's not something that happens nor is it anything related to something that happens: if we look for the occasion of its appearance we will find out that it has always already happened. Our notion of time sold at less, the criterium for what we call real and for every conceivable human activity, is just the sign that what has always happened is not something that is likely to take place: it doesn't happen. It is difficult to imagine a greater swing than the one affecting the ringing out of words: when we fail to recognize the thing there, we condemn ourselves to search for some reality or some change that should happen somewhere or somehow.

The household of God

He is the father, he has some business in procreation and genealogical lines. He is not a creator, there is no nature to refer to him. Love, praise, agreement, that is his thing! My real challenge as human and else is having to lend to him or to guarantee some loan. Or I could say that I invest in him. This is my debt. He is the lord, I have to give him, I shall please him. At very low interest rates, he promises something. We are not really interested in this investment and what is it about to yield: the promise is rather itself the loan, we lend the promise. The main point is our having to wait. We wait for him, we praise him, his qualities and his (future) deeds. We value him, assessing him and setting a price, a high one, to him. 

But what does he need from me? Why do I have to expect something even if I am not interested in anything he can provide? What can I give him but my death? This is his traffic. We bring him our deaths. Death has been already for a long time the weighing scales, perhaps as a point in the infinite, of our actions and omissions. It is our value, our price. We made a deposit with this value. And the question is: What will he do with our deaths? Will he be able to leverage the investment and make something of so many worthless gestures and grimaces? We have reasons for the discouragement: too big a picture out of such poor quality pigments. Time commands to start anew and afresh every moment, and this is real vermin for the necessary memory. And it is not realistic to have to think of the lord as an old man taking pains to remember. Perhaps abandoning himself to remembrance. In all events, we very far away form the mature and strong ruling man. And our crowd of little deaths without Hermes and without Zeus, are not likely to yield anything else than a big pocket of unemployment.

We should not lose sight of the fact that the value of our work is impossible to determine before we get to the market and we happen to exchange it for a value that can still simply reflect a high proportional demand or a high supply. The market is, indeed, that scale in the infinite, where we see our value calculated. 

Què faran els lectors que s'han quedat sense autors?

Es vol que la creació i el consum de creació siguin immediats i espontanis. Es busca la calidesa del públic, es mira amb desaprovació una actitud (sempre excessivament) analítica. En poques paraules, necessitem reconéixer alguna persona 'de carn i ossos' en la nostra relació amb determinats productes. En cultura cosumim persones que ens diguin: "ei, que sóc complex i contradicori, pateixo, em passen coses, tinc emocions, caic i em torno a aixecar (estem d'acord, hi hem d'estar, en que si caus t'has d'aixecar, perquè la vida segueix... viu la teva vida (diu una veu conjunta))". És a dir que quan consumim explícitament cultura no fem sinó en el fons el mateix que en els altres productes: conduïm persones de carn, vestim persones de carn, ens en perfumem, les fumem, fins i tot quan comprem al supermercat o netegem el lavabo ho fem d'una persona de carn, simplement que no és tant sexy. El desig sexual és la matèria base sobre la qual experientem els desigs particulars per al consum de cada producte.
Però què és aquest desig? Si ens resistim a la comfortable i tranquil·litzadora resposta de que és un fet natural, de la nostra naturalesa, podrem admirar-nos dels contorns del nostre 'déu fluvial de la sang'. Podria ser que el motiu ocult del que avui denominem sexualitat és la "necessitat" o inclinació vers un contacte corporal, tàctil, amb la imatge, tocar la imatge. Els "òrgans" tàctils, llengua, 'pell', sexe, determinen el punt de fuga de la perspectiva, regulen el caràcter ergonòmic de la producció (d'imatges). Que es tracti de produir imatges o representacions, és a dir de proporcionar i comprar vivències, no és perquè es prefereixi una còpia enlloc de la cosa "real", sinó perquè el que es produeix és necessàriament coses que es puguin tornar a produir, es produeixen exemplars d'un procediment productiu que no produeix un original, una cosa. Cosa en aquest últim sentit, n'hi ha quan hi ha un context i unes relacions amb l'entorn que lliguen aquesta cosa per tal de que sigui on és, hi sigui. Però que enlloc de coses, coses amb 'context', hi hagi reproduccions, imatges, etc. no és tant per la racionalització de la producció com pel simple fet que les coses han de passar pel mercat, el lloc de tots els lloc, des d'on és possible passar a qualsevol altre lloc, la descontextualització. Aquesta realitat tant actual i pervasiva, en aquesta realitat del mercat i tot això de la imatge que tots vivim, no hi viu ningú, la qual cosa ve ben mostrada pels intents esmentats més amunt de restituir una presència sensible i real i de carn i humana, és a dir un context, als productes. La creació, que és pensada avui en dia com un acte d'originalitat quasi en el buit, creació d'una obra que s'està sola en un àmbit separat de l'univers sencer, com demostra el disseny dels museus, és en realitat i també, és clar, explícitament, creació de cosa en el seu context (per utilitzar encara aquesta expressió contrafeta com si fos un terme tècnic). Si no haguéssim decidit i repartit els papers ja pel que fa a autor i lector, autor i estudiós, etc. potser podríem entreveure una tasca creativa d'enorme significació en l'assumpció del present estat de coses pel que fa a imatge i producte. El punt decisiu està en aquells productes que desmenteixen o refusen, sempre sent òbviament productes, el seu caràcter de tal. De la mateixa manera que les arrels, l'origen, allò deixat endarrera i ja irrecuperable o indetectable en alguns productes que podem tenir al davant i consumir, de la mateixa manera que aquestes arrels traeixen un estadi anterior i aliè, també la lectura, potser la simple presència, és un estadi posterior i aliè en el sentit de desfer, per exemple, el caràcter obvi i empíric d'un vers, per utilitzar els lligams, ritmes i constriccions que el determinen per jugar i posar-se'ls de barret, fer-ne un pont, una caseta o el que sigui. Resumidament, el context perdut en el producte, és tornat en forma que eleva el seu contingut a trivialitat refusant-nos-el, privant que sigui significatiu per a nosaltres, però alhora obligant a buscar una resposta formal per als continguts del nostre món, en una mena de disseminació que tot ho afecta.

Our jobs

One may wonder how much would our salaries be if there weren’t collective agreements and other regulations to protect the workers. The image is perhaps familiar to all those engaged in the so called left winged defense of public services, as a counter image. In these ranks there is a widespread notion that capitalist earnings are based on the exploitation of workers in the sense of having them with lower wages and worse working conditions. What capitalists misappropriate this way would amount to the illegitimate part of their profits in a company (it is no longer affirmed that it would amount to the bulk of those profits). But one should ask himself if there cannot be an interest on the part of the companies and capital owners that workers are well provided so that their job can yield more. We are told that in such a case, it is a matter of holding back the social unrest. We cannot deny something of that sort, mainly in countries with a totalitarian trend. But the point, dishonestly overlooked by all those that scorn at Marx’s prediction of a continuous increase of the exploitation of the working class, is that work yields more when done by workers skilled and well paid than when done by the host of precarious population precariously trained. And this is the step lacking: it yields more, and that means that it is subject to a bigger exploitation. This is the real interest that supports and justifies the concern of governments with education, one should rather say, to block the dangerous ambivalence in the word, the concern with high professional qualification. Without that, no real job market, but an artificial one held up by a hunchbacked eyesore, a restricted competence in a mixture of company and totalitarian State, a company offering services to the bigger and more powerful companies in the international arena. This is probably the case for each and every one of the countries in the world (maybe qua countries), whose battle is perhaps no longer an external one for the enlargement or protection of the national territories, that is markets, but an internal one for the provisional maintenance of a legal and social reliability to accommodate the investments and to provide the expected kind of workers. The big market is still using a diversity of false markets that disguise it.

On the beauty of the commodity

 There is, as it seems, virtually nothing that couldn’t be set a price. Some commodities offer themselves willingly to the interest and the budget of the purchaser, while in some dealings the thing to be sold didn’t know in advance that it was for sale. Apparently, the point at infinity of any deal is the determination of the value of what is unique. In a sense, every product and every consumption is unique, which is a truism. Between the isolated, scattered sense impression and the one substance of money disclosed by different prices there must be some kind of interregnum or mediator creatures that allow for some equalizations and replacements in these same impressions. Consumption is so immediately non-transparent that it is difficult for it to distinguish between what is his use and what are the thing’s guidelines in this use. The complete helplessness of consumption in discerning what it is about its ‘needs’ is made up for by the market. The market is the real user of scientific and technological accuracy. If knowledge poses epistemological questions that involve the human material, this is just to remind us not to detach what is held as human from the market and economical processes, not to segregate consumption, as what people do, from the financial world. The market is the society. There we recognize which are the limits that distinguish a pear from an apple, for example. Price equivalences are completely solidary with the equivalences ruled by universals: things, what is and what is not the same. Uniqueness is not, then, what anyone can make of anything, be that more or less justified, but something the product has by itself, that is to say granted to it by the market. The hugely high prices of artistic creations and some collectibles, which is actually the same as the creativity and gleam of big capitals, is but another way of telling that any use of technology is out of reach: the use of procedures on an industrial scale is confiscated by the blind fluctuations of the stock market and the use of artistic procedures is deterred by its agreed and necessary non-existence. 

Again on educational processes

There are some good reasons to disentagle children from the all spanning gaze of the educator adult and let them organize and regulate themselves as far as possible. This way, children have a favorable environment and a suitable tempo to be children for a while and to follow learning processes in a meaningful way for them. Nevertheless, this restraint on behalf of the adult that preserves and creates a childfriendly, even a childlike space, suffers from some sort of abstract nostalgia or simplistic reduction of what is held as the adult world. It can be envisaged, for example, an educational context where children can move in between two poles, one of which would be, off course, the free run evolutions of children in fellowship and learning, but in which the other pole was the making public, the exposition, of some kind of contents arranged and created by them. I'm not thinking about the typical performance or display of their skills before the family. It's more of an entering in a public place that is not at all restricted to a public of adults, but a kind of formalization of the utterances or activities before an attentive audience that will be able to discuss and comment on the performance. What most holds us back from what would look like a stress for the little ones is understandably our fear that it subjects children to demands of competing and applause. Actually, applause and its variants is something that should be banished from our relationship with children. Everybody knows that we have lost every sense and judgement for the simplest valuation, we have no consistent set of values that we could try to make valid without experiencing a feeling of being fraudulent, even dishonest. But even for that very reason it is not sufficient to shelter children from any such valuation, there should be the practice and skill of skipping it by being able to discuss and problematize. By entering a more formal platform of communication, reception and criticism, children get a built in medium where they can control themselves while overcoming the non-plus-ultra reception of the educator adult. This medium of expression, unbounded from its fanciful refuge in creativity, advances towards a problematization of what one does and, so, why not, of childhood. What would childhood say if it were let speak?

Extracto de un diálogo con un amigo sobre la cuestión del derecho

La renuncia a los valores o ideales o contenidos integradores o culturales o lo que sea, la destrucción de su vigencia, es sólo superficialmente un ceñirse, com se pretende muchas veces, a la realidad efectiva, material, sucia casi, de la vida, en el sentido de una contraposición de la palabrería huecas contra los hechos tangibles. Del mismo modo como no existe el pretendido pueblo, la gente llana, los problemas de la gente, ahora incluso los ciudadanos, por encima de lo cual se señalan con el dedo realidades pretendidamente artificiosas y que se autoimponen a aquellas instancias 'populares', tampoco existe eso de los hechos desnudos, sino una operación sistemática, una articulación y reordenación a fondo de los 'datos' por el lenguaje. Esta humillación del lenguaje, que deja sus grandes palabras para pasar a ser la trama de lo 'material', es la auténtica mobilización donde termina por disolverse la esfera de lo científico como si fuese una actividad y un discurso aparte y donde descripción y planificación del mundo se confunden. Dejar que dicha humillación tenga lugar extensivamente es la tarea política de apropiarse de la técnica. Este mismo movimiento lingüístico de formalización, ya no científico, sino directamente de dominio de las cosas, este furor, es el que realiza una actividad legisladora en refundición y casi brutalmente obviando las realidades legales que requieren excepciones y privilegios. La legislación formal (la formulación de 'mis derechos' desde la posibilidad de formularlos consistentemente) tiende a crear un cuerpo social uniforme(mente legalizado). Creo que el espacio de movimientos que pasa a ser garantizado tiene un carácter público peculiar: a la vez tiene que ser posibilitador de la legalización que presupone. Esto le da a dicho espacio de derechos una consistencia propia. El mercado ocupa, rellena dicho espacio, lo articula siguiendo su propia lógica, que es sobretodo conservar su propia lógica, siempre siguiendo o respetando las leyes vigentes (que no las respete y haya corrupción y violaciones de derechos es una consecuencia, no una causa de la situación), él ofrece los contenidos en los que se ejercen los derechos vigentes. Por lo tanto, todo el juego y el truco de la cosa está en que dichos derechos se ejerzan, no como algo formal, sino como garantías de poder hacer éstas cosas, que se ejerzan en la figura de comprar o vender tales o tales cosas, digamos: el hecho de que en el ejercicio de los derechos los 'ciudadanos' no sean capaces de ver el carácter universalizable en dicho ejercicio, quedando reducidos a dicho ejercicio, es el interés principal del mercado. Para ello es indispensable que la política y las leyes las hagan unos seleccionados y que no sean abandonadas al furor. Y para ello también lo es crear ilusiones de vivir o de escaparse de modo que no se pueda habitar aquél espacio consistente y de seca luz que es el del derecho como universalizable.

En la defunció d'un fenomen revolucionari que es va prodigar des de l'interior de la família

La padrina sempre ha sigut una estrella, tenia la seva pròpia llum i ara tindrà el seu firmament. Va ser capaç d’un amor sense necessitat, un amor d’una flama incorruptible que no escalfa pas des d’aquí: la seva mà oberta sempre s’ha estès per sobre del do i dels beneficiats com si fos de marbre. I ara el seu cor ferit bastarà per sostenir l’espai on m’he de mudar. La celebració, el recolliment, l’alegria de conversar, tot és ja al mateix lloc acollidor de molts, autèntic espai comú que apunta com un projecte.

Ella ha fet la seva part. Com treballava el seu treball m’és el signe clar de que la seva dedicació tenia un sentit més alt, formava part d’uns ordenaments que no tenen res d’humans: la puresa, com una ombra de cada un dels seus gestos, era el riu que corre per sota del pontet per on passava corrent.

No m’he d’equivocar quan medito la teva figura. Morta no estàs com els que moren perquè estaven vius. Però si la mort és el forjador del teu cor de llum, jo també vull morir.

Infantilitzem els infants i no podem veure com els privem de la seva infància

L'adult té moltes coses que ensenyar al nen i moltes maneres de divertir-lo. Al seu costat allò que fa el nen és sempre quasi... tal com s'ha de fer i veu justificades les numeroses petites intromissions per ajudar-lo a realitzar aquella petita tasca (vestir-se, menjar, baixar d'un lloc...) i alhora mostrar-li com ho pot fer. Aquesta temptació és tant gran perquè l'adult vol imaginar-se que són intromissions totalment innocents ("mira, si li pintes uns ulls ja tens una cara") per a la seva autonomia. Però precisament aquesta, l'autonomia, és la gran ignorada quan es tracta de nens. No pensem en què pot potenciar a mig i llarg termini la confiança i seguretat de poder realitzar una tasca, per petita que sigui (posar-se la jaqueta), sinó en com podem aconseguir que tant aviat com sigui possible aquesta tasca sigui realitzada com si no hi hagués un nen (li poso la jaqueta jo fins que ell és prou "grandet" per haver-se-la de posar sol). És més, amb la petita tasca allò que el nen en realitat practica no és la tasca concreta sinó l'autonomia en gerneral per poder fer aquella o qualsevol altra tasca, el nen té el temps i la confiança per tal que s'ocupi de determinades coses que a ell li calen, però nosaltres no pensem en aquesta confiança sinó en que faci la tasca (posar-se la jaqueta, per exemple).

Dues objeccions es presenten immediatament. 1. El nen em demana l'ajuda o simplement que jo ho faci. 2. Ell no sap quan ha de realitzar una tasca. 

2. Quan s'ha de posar la jaqueta i ell es treu roba. Som capaços de proporcionar a l'infant un marge de temps o d'experimentació per a que ell mateix pugui veure si ha d'anar d'una manera o una altra? No es tracta de deixar que es cremi la mà al foc perquè no li diem que el foc crema, però sabem tant bé què li cal a l'infant, tenim tanta raó que no deixem que ell també ho pugui saber. 

1. No hem de confondre deixar que el nen faci el que li dóna la gana o donar-li tot el que demana amb potenciar que ell mateix intenti i sàpigua aconseguir allò que vol fer. Hi ha hams per captar els desitjos dels nens, però són generalment coses que ells no podrien proporcionar-se a sí mateixos (dolços, pantalles i animació, pràctiques reactives com de parc d'atraccions). Hem d'evitar convertir-nos a nosaltres en aquests hams. És cert que ens necessita, però no pot subtituir les seves mans per les nostres.

Més. Respectem l'infant i les seves decisions, de manera que podem i hem de parlar amb ell i entrar en els seus raonaments, o  simplement li neguem capacitat de decidir per tal que entengui que ha de fer allò que l'adult diu que ha de fer alhora que li atribuïm una voluntat infantil que nosaltres som capaços de satisfer. Nosaltres infantilitzem els infants, no els trobem dignes de ser coneguts com la persona que són.

Per no entrar massa en el manit tema de la creativitat, només dir que probablement hem de vigilar de no trepitjar-la. Els museus, els llibres i els preus de mercat de les obres d'art ja ens diuen que allí hem de relativitzar la nostra capacitat de judici, però a falta d'aquest judici per poder discernir quan s'ha de fer aquesta relativització, segurament hauríem d'intentar fer el mínim mal possible, introduint al nen exigències que tindríem vergonya en manifestar públicament.

Això també té a veure amb els "molt bé" i les cantirelles i sorollets que fem per fixar l'atenció del nen en alguna cosa o per indicar-li que allò ens agrada. Mentre estigui sota la nostra mirada podrà aconseguir de fer les coses bé i agradar-nos o podrà fallar, quan no hi siguem tindrà incorporats els "criteris" de bé i malament, els crits d'aprovació, sobretot per saber que hi ha moltes coses prohibides (oh, què interessants!). Semblen actituds complementàries la infantilització de l'aprovació i la presumpta serietat del renyar. Són pols massa oposats per ser una distinció real pel nen, i tenen el denominador comú d'intentar fer passar una activitat duta a terme per un comprovant del valor personal d'aquest nen: així, fent això, no vals, ets dolent. Renyant el nen no s'aconsegueix que aquest incorpori 'la moral' de l'assumpte, que capti el missatge i es penedeixi sinó que identifiqui les conseqüències malvades de la seva acció amb la reacció de l'adult que el renya: del que es tractarà, doncs, és d'evitar aquestes reaccions, simplement que qui pugui renyar no vegi què faig, a menys que vulgui aconseguir alguna cosa a través de la seva aprovació. No vulguem fer els nens tant cauts i rebuscats.

Perspectives sobre l'escola

Quan entren a l'escola, els nens abandonen la trivialitat de la casa per passar a habitar virtualment un espai amb contorns. En un cert sentit, han de figurar-se que viuen d'aquella manera, que són d'allí. Aquest habitar un lloc i un món preexistent i que d'alguna manera és allí patent pot tenir alguna cosa a veure amb la participació infantil en les festivitats on s'apropia un lloc amb els seus déus. Espai comú o cel·lebració, no té res de la interioritat d'una consciència o d'un habitacle. No és aprenentatge, és la patència de les coses el que està en joc allí. Els processos que hi tenen lloc són universalitzants i reflexius perquè es tracta de rebentar l'obscuritat del que s'anomena creativitat per poder ser acció coordinada. Cap itinerari condueix vers el món laboral, el món dels adults no pot actuar de pantalla on es reflecteixen i on són visualitzades les activitats i competències dels petits. Aquestes competències obvien aquell món i es llencen vers un nou espai on elles ja són visibles des del seu mateix desenvolupament, del qual la capacitat de donar-ne compte és un aspecte tant inherent com la successió de gests en la sol·lució de la tasca. L'escola no és la institució per la formació de les noves generacions, no es manté una escola i s'hi porta els nens per fornir de nous quadres el funcionament de la societat, sinó perquè allí es posa en acte un procés de convivència que mou tots aquells elements constitutius però atrofiats i aplastats del contracte social. Ara mateix estem obligant els nens a exercir, més o menys constrenyits, aquesta ciutadania durant el període de temps que són dins les aules, amb una deshonesta esperança de que després potser es continuarà exercint. Però aquest joc d'adults que cap adult no juga tampoc els infants el juguen en realitat, els quals es deixen, més o menys arrancats dels seus jocs, conformar per processos d'una relativa abstracció pensant que amb això arribaran a grans. Mentre quedem tranquils que uns pocs adults mal sel·leccionats siguin els agents que ens substitueixen en la presa de decisions i sobretot en l'experiència en algun assumpte, no ens adonem que el joc dels anuncis publicitaris és l'única resta que ens queda i que queda al nen d'aquella experiència comú. Despullat ja el joc de tota la resta, quan ens posem a jugar-lo despertem el totalitarisme sempre amatent. Perquè, com és natural, no sabem jugar: ho hem après.

La realitat dissenyada

Ens trobem, en les novel·les, en les pel·lícules, en el teatre..., atrapats en una forma dissecada de narració. El pretext mateix de la ficció ens instal·la en una previsible recreació que ja no sabríem distingir de la nostra pròpia vida si no fos pel que sentim com una virtualitat també coneguda en els videojocs. És més, aquesta virtualitat se'ns converteix en l'element o el material d'una vida real que ens és presentada i imposada per aquestes narracions. Els codis i les convencions pels quals som capaços de seguir aquestes històries ens són tan poc accessibles com la substitució i inversió de l'experiència que hi té lloc.  La pèrdua d'una vida o una experiència de referència respecte de la qual poder evaluar aquests constructes és contemporània d'un creixement del caràcter vicari dels fenòmens culturals. La nova vida o el nou ésser que té lloc, per exemple, sobre un escenari i amb un micro a la mà, si bé és d'una innegable secundarietat, alhora no pot amagar que actua de nivell zero, de referència, que allí ens trobem davant d'una versió més pròpia de l'ésser humà. De totes maneres, aquesta desintegració de la realitat ni té volta endarrera ni és un resultat d'aquesta multinacional de l'autoria, de les creativitats precàries que l'assegura i la fa obligatòria. Més aviat es tracta d'identificar la recessió de la nostra relació amb alguna cosa amb el gest de la imaginació, que deixa de ser l'acte d'uns particulars per passar a ser un nou espai de joc.

L'ombra de l'escola

Un dels problemes de l'educació és que pren com a punt de partida i material de base un nen que no ha estat encara condicionat o determinat per exigències socials d'un caire determinat, d'una cultura concreta, pren el nen natural, la infància en un estat d'universalitat previ. El nen natural, imaginat jugant amb altres nens sota els arbres, és en realitat el nen que està en condicions d'entrar massificadament en un espai tancat. L'escola és el tronc de l'arbre de la massificació. Que ja no es tracti els nens com una argila que ha de ser moldejada en sèrie sinó com un ésser individual que aprèn ell mateix no és d'entrada res més que el calfred de sentir tan a prop dels gests educadors l'ombra del totalitarisme. Fugir del totalitarisme s'ha tornat l'obsessió d'una societat que el sent tant a dins. Fugir de la por, por a la por. El sentit crític que s'intenta potenciar en els alumnes i que es pressuposa en alguna classe d'adults, és la línia de flotació en aquest mar que va augmentant el seu volum, doncs sembla que fugint també s'entrega el terreny. L'autonomia i els valors de la convivència són les aptituds de qui sap sortir-se'n amb mers grumolls de realitat, trossos de rajola que suporten el peu  el temps suficient per saltar.