Sobre els problemes reals de la gent. Intentant explicar el Sísif 3

"Hi ha dos modes d'activitat intel·lectual, la que es dedica en puresa a les qüestions teòriques, fila molt prim i treballa amb erudició i la que es planteja els problemes del seu temps i s'hi posiciona". Aquesta dualitat és una construcció realitzada per aquells que s'atribueixen la intervenció en la societat i el compromís, pretenent que l'activitat més merament intel·lectual simplement gira l'esquena al món per dedicar-se, en la seva bombolla, als seus temes fetitx. Es tracta d'una representació molt comú i estesa en molts àmbits diferents. Per tot arreu neixen acusacions d'una tal alienació de la vida real: la universitat (allò acadèmic), la política i els presumptes "problemes reals de la gent", en múltiples conselleries psicològiques... Però això ens ho hem de fer mirar d'urgència: ara resulta que tothom sap, no només què és el "món real", sinó també què pot el pensament i altres institucions. És clar que, en el context d'aquestes idees, allò menys relacionat amb els temes "realment importants" a banda de quedar relegat, només li queda ser un "valor cultural": es preserven els resultats i s'obvien llurs pressupòsits, quan aquests són l'únic que hi ha de viu en aquest tipus de productes més inútils o desinteressats.

El cansament de la pedra 2

Hi ha una inconsistència notable en la xerrameca cultural i sobre valors diversos. Qualsevol llest coneix de família moltes fites de la història cultural que li permeten de situar-se en el món actual amb majors perspectives. El problema, però, és que tant si ho vol com si no aquest llest que som cadascú és, de fet, aquest món, de manera que la referència, utilitat, actualitat, etcètera d'aquelles fites culturals són realitzades per aquest llest que resulta erigit en criteri.
Si som conscients d'aquesta inconsistència, moltes situacions de món poden resultar, la qual cosa obre força possibilitats en comparació amb l'opacitat i clausura de la nostra llestesa.
Si no ho podem tenir en compte perquè no volem i, per tant, no volem perquè no podem, resulten tots aquests esperpentos que es remeten a la cultura i alhora volen actuar i fer-la actual, pretenent que només així la treuen de la seva torre de marfil. A tots aquests els diem des d'aquí d'on no es propaga la veu que es dediquin a actuar i no parlin tant. El que passa, és clar, és que tampoc aquesta vida o immediatesa, aquesta "relació entre les persones" és assumida amb conseqüència, sinó escamotejada per la seva possessió de cultura.

La pedra resistia amb molt cansament l'obstinació de sísif

Sobre els diversos textos més o menys filosòfics, teòrics en un sentit ampli, hi ha la idea que són constructes conceptuals realitzats per l'autor pretesament per explicar o fonamentar coses com "la vida", "el món", "tot", i que, se'ls cregués l'autor o no, nosaltres hem de valorar si "s'apliquen" a la realitat, si més no a l'actualitat, i quines conseqüències tenen.
En el fons d'aquesta representació hi ha la forma de construcció d'hipòtesis que utilitza la ciència, només que aquesta té un àmbit de fenòmens delimitat i, per tant, és falsable, és conscient dels propis límits, mentre que les hipòtesis filosòfiques tenen com a àmbit de fenòmens tot, i la discussió al seu voltant justificaria la nostra xerrameca. Hi haurien filosofies de vida, maneres d'entendre el món i la vida, propostes, etc.
Això és, es veu, una simple extrapolació i extralimitació de la ciència més enllà d'allò que li és accessible i, suposant, i és molt suposar, que hi pugui haver algunes teories sobre món que no perdin el món de vista, mai es podrà qüestionar si i fins a quin tenim dret a suposar que parlem d'alguna cosa quan fem o discutim aquests constructes més abarcadors.
És clar, però, que un text que toca cosa o que, almenys, trepitja sobre la falta de sòl, sobre la impossibilitat de parlar de res, requereix una lectura capaç d'això mateix. I com que és un requeriment excessiu, és també excessiu pretendre que no hi hagi aquesta trèmula xerrameca omplint, com si es tractés d'un continu, tot el tram i distència que hi ha en el meta- d'un metadiscurs.