epilèktikon

La lletra no persona entregada al silenci sinó que dura sobre una superfície. Serà ja l'única constància, el món depèn de la conservació d'un paper. L'autoritat reposa en la memòria, la lletra immemorial no té autor. La lectura és l'únic sòl ferm per la lletra, només la lectura li atorga una mort en la qual viure. El text s'encén i il·lumina l'esperada desaparició de la literatura. La lectura és el foc, l'única distància, l'únic espai, l'únic dibuix. Que cremi del tot per donar cendra i quedar del tot oblidada en un...

Ambire 1

L'expressió "cultura" implica cultiu exprès, no només cura per mantenir, sinó sol·licitud per fer créixer. Diguem: prendre cura de la reproducció. La idea és estendre aquesta mena de "gestió de la sexualitat" que té lloc en els treballs del camp a un àmbit no-natural, amb el benentès que aquest "no-" no ens indica tant clarament com sembla quin és aquest àmbit. Possiblement l'activitat que hi hem de dur a terme és de les poques caracteritzacions que en tenim, és a dir, que prèviament a aquest cultiu no sembla haver-hi res a cultivar.
Això no és una objecció, però sí la constatació que per poder fer cultura necessitem posar i pressuposar un "camp", el qual, per molts "no-" que hi posem, sempre serà d'alguna manera natural. Per això la cultura es troba atravessada per la pulsió de proveir criatures que hauran de sotmetre's al temps i a la mort. D'aquí tota la xerrameca sobre la immortalitat d'algunes obres i allò de que "no els ha passat el temps" i els molts líftings per mantenir el glamour dels vells temps.
Situats en aquesta Terra erma de la memòria, les criatures són reaparicions i citacions en certa manera infernals que vénen a torbar-li les ganes de descansar per sempre.