Fonaments de comediologia

És difícil de pensar un lloc on es manifesti una ambigüitat més gran que en l'arquitectura. Perquè l'habitar és per definició la característica d'allò amb què comptem i sobre què anem, però alhora no és només la possibilitat d'habituar-se a noves situacions (no a qualssevol sinó segons la possibilitat, la qual ens obre un camp molt més ric i vast que el del conjunt de totes les situacions imaginables) sinó la possibilitat d'habitar com a tal, en la possibilitat, d'habituar-se a la possibilitat d'habitar (o habitar la possibilitat d'habituar-se!).
És clar que l'ambigüitat afecta també, sense que ens n'adonem, al fet que tots aquests processos els atribuïm a coses de l'ordre de la psicologia, dels sentiments, d'allò que importa a cadascú (privat), per no parlar de quan volem generalitzar aquests sentiments o mecanismes i crear així una entitat de fum, un poble, per exemple. Però és clar que si no sabem prescindir d'un anclatge en el que té contorns definits i experimentables, ja siguin les presumptes coses exteriors al nostre coneixement o els presumptes nostres pensaments i sentiments i vivències interiors al (és a dir exteriors al) denostat discurs, si no sabem veure allò que és formal deixant a part qualsevol de les diverses realitzacions, diguem la possibilitat en qüestió deixant a part qualsevol possible que s'hi acordi, si no podem prescindir d'un possible per pensar la seva possibilitat, i per tant no podem pensar la possibilitat, no podrà tenir lloc cap distància de cap tipus, i molt menys la que es vincula amb un habitar. Per cert que el problema de l'arquitectura és d'unes dimensions i implicacions que no es poden jugar en el seu àmbit i la depassen de molt, de manera que els termes en els que es debateix quasi apareixen com en una paròdia. I, en efecte, l'esfera del còmic es correspon exactament amb la de l'habitar, alhora que és aquí on som còmics. Perquè la comèdia corre la mateixa sort que l'arquitectura, sotmesa no a la física dels materials i la funcionalitat del seu producte, però sí a la rialla que n'ha de ser l'efecte. Aquest sometiment és alhora el que enllaça la immediatesa i la vulgaritat amb posibilitats superiors, doncs sempre posem una mirada per a dir-ho així còsmica quan observem qualsevol escena còmica, alhora que sembla que qualsevol escena pot ser còmica si es mira des de la distància suficient. Etc.