Perspectives sobre l'escola

Quan entren a l'escola, els nens abandonen la trivialitat de la casa per passar a habitar virtualment un espai amb contorns. En un cert sentit, han de figurar-se que viuen d'aquella manera, que són d'allí. Aquest habitar un lloc i un món preexistent i que d'alguna manera és allí patent pot tenir alguna cosa a veure amb la participació infantil en les festivitats on s'apropia un lloc amb els seus déus. Espai comú o cel·lebració, no té res de la interioritat d'una consciència o d'un habitacle. No és aprenentatge, és la patència de les coses el que està en joc allí. Els processos que hi tenen lloc són universalitzants i reflexius perquè es tracta de rebentar l'obscuritat del que s'anomena creativitat per poder ser acció coordinada. Cap itinerari condueix vers el món laboral, el món dels adults no pot actuar de pantalla on es reflecteixen i on són visualitzades les activitats i competències dels petits. Aquestes competències obvien aquell món i es llencen vers un nou espai on elles ja són visibles des del seu mateix desenvolupament, del qual la capacitat de donar-ne compte és un aspecte tant inherent com la successió de gests en la sol·lució de la tasca. L'escola no és la institució per la formació de les noves generacions, no es manté una escola i s'hi porta els nens per fornir de nous quadres el funcionament de la societat, sinó perquè allí es posa en acte un procés de convivència que mou tots aquells elements constitutius però atrofiats i aplastats del contracte social. Ara mateix estem obligant els nens a exercir, més o menys constrenyits, aquesta ciutadania durant el període de temps que són dins les aules, amb una deshonesta esperança de que després potser es continuarà exercint. Però aquest joc d'adults que cap adult no juga tampoc els infants el juguen en realitat, els quals es deixen, més o menys arrancats dels seus jocs, conformar per processos d'una relativa abstracció pensant que amb això arribaran a grans. Mentre quedem tranquils que uns pocs adults mal sel·leccionats siguin els agents que ens substitueixen en la presa de decisions i sobretot en l'experiència en algun assumpte, no ens adonem que el joc dels anuncis publicitaris és l'única resta que ens queda i que queda al nen d'aquella experiència comú. Despullat ja el joc de tota la resta, quan ens posem a jugar-lo despertem el totalitarisme sempre amatent. Perquè, com és natural, no sabem jugar: ho hem après.

La realitat dissenyada

Ens trobem, en les novel·les, en les pel·lícules, en el teatre..., atrapats en una forma dissecada de narració. El pretext mateix de la ficció ens instal·la en una previsible recreació que ja no sabríem distingir de la nostra pròpia vida si no fos pel que sentim com una virtualitat també coneguda en els videojocs. És més, aquesta virtualitat se'ns converteix en l'element o el material d'una vida real que ens és presentada i imposada per aquestes narracions. Els codis i les convencions pels quals som capaços de seguir aquestes històries ens són tan poc accessibles com la substitució i inversió de l'experiència que hi té lloc.  La pèrdua d'una vida o una experiència de referència respecte de la qual poder evaluar aquests constructes és contemporània d'un creixement del caràcter vicari dels fenòmens culturals. La nova vida o el nou ésser que té lloc, per exemple, sobre un escenari i amb un micro a la mà, si bé és d'una innegable secundarietat, alhora no pot amagar que actua de nivell zero, de referència, que allí ens trobem davant d'una versió més pròpia de l'ésser humà. De totes maneres, aquesta desintegració de la realitat ni té volta endarrera ni és un resultat d'aquesta multinacional de l'autoria, de les creativitats precàries que l'assegura i la fa obligatòria. Més aviat es tracta d'identificar la recessió de la nostra relació amb alguna cosa amb el gest de la imaginació, que deixa de ser l'acte d'uns particulars per passar a ser un nou espai de joc.

L'ombra de l'escola

Un dels problemes de l'educació és que pren com a punt de partida i material de base un nen que no ha estat encara condicionat o determinat per exigències socials d'un caire determinat, d'una cultura concreta, pren el nen natural, la infància en un estat d'universalitat previ. El nen natural, imaginat jugant amb altres nens sota els arbres, és en realitat el nen que està en condicions d'entrar massificadament en un espai tancat. L'escola és el tronc de l'arbre de la massificació. Que ja no es tracti els nens com una argila que ha de ser moldejada en sèrie sinó com un ésser individual que aprèn ell mateix no és d'entrada res més que el calfred de sentir tan a prop dels gests educadors l'ombra del totalitarisme. Fugir del totalitarisme s'ha tornat l'obsessió d'una societat que el sent tant a dins. Fugir de la por, por a la por. El sentit crític que s'intenta potenciar en els alumnes i que es pressuposa en alguna classe d'adults, és la línia de flotació en aquest mar que va augmentant el seu volum, doncs sembla que fugint també s'entrega el terreny. L'autonomia i els valors de la convivència són les aptituds de qui sap sortir-se'n amb mers grumolls de realitat, trossos de rajola que suporten el peu  el temps suficient per saltar.