Mozart

Sembla un tret de la música del classicisme que no s'hagi de fer cap esforç ni produir res, sinó més aviat deixar que es marqui un relleu de fons. Aquí rauria la delicadesa mozartiana: aixecant una mica d'allí la frase acaba d'una manera, estirant un pèl d'allà s'arriba a la dominant... no és tant que hi hagi una lògica necessària com que hi ha una "matèria" molt estructurada. Només la cointervenció de la insistència del ritme i dels lligams harmònics ja determina molt el terreny. Si en pintura tenim un espai a tres temps, on l'harmonia antiga fracassa davant l'harmonia desproporcionada de la naturalesa i tot plegat és viscut en pau en l'harmonia del quadre, en la música tenim un temps molt sotjat pels "poders" del ritme, l'harmonia, el tempo, etc., un temps natural que no s'ha de pintar, sinó que apareix per sí mateix per sota de tota l'estructura. D'aquí deriven algunes conseqüències.