Independentment de la gran importància mai ben apreciada dels aspectes sonors o mètrics, el repte en la lectura d'un poema és el de no tractar l'estructura sintàctica i lèxica dels versos com si fos la d'oracions, per tant parafrasejable (parafrasejada implícitament): la significació ha de ser visualitzada com si es tractés de línies, de masses, de dibuix, etc. i veure com es realitzen els traços amb l'ambigüitat.
Poema XIV de Final del laberint de Salvador Espriu:
La tarda s’ha parat
escoltant-se
en una lleu remor
de fulles molt daurades.
Cauen a poc a poc,
petits mots, suaus ales
de la cançó de son
de la tarda.
Als ulls profunds del llac,
branques ja despullades.
Esgarrifava el vent
el nu dolor de l’arbre.
Em moro en solitud
d’alt tronc vora de l’aigua.
Les grans arrels del plor
he sentit assecar-se.
A falta d'una relectura del cicle líric sencer o del present llibre, l'elaboració dels diferents "simbolismes" és feta totalment de memòria i sobre la base d'una lectura ja antiga i molt insuficient. De totes maneres m'hi llenço:
La tarda està probablement per un clar que difícilment podem identificar amb la vida, i molt menys amb mi o la meva consciència. Més aviat seria la lleu existència de les coses pel fet de ser recordades, o l'esperança (no per a mi, potser tampoc per als meus morts) que té lloc en sonar la cançó.
La tarda es para (tot i que ha de seguir indefectiblement el seu curs vers la nit), només a escoltar. El temps és aturat quasi diríem a la força. La tarda escoltava un so que era ella mateixa, probablement res més que el seu escoltar. On s'escoltava, en quin mirall? En unes paraules que són daurades perquè ja han cantat i crepiten en l'aire per última vegada abans de caure al terra. El verd de la fulla, que hi queda implicat com a passat de l'actual grogor, reclama la imatge de la pluja, l'únic agent que pot sostenir la cançó i el seu arbre ("però vet aquí que sóc mort"). En canvi el groc daurat d'aquesta paraula que aquí llegim i que sona crepitant, és obra de la seva exposició al sol, qui l'ha pasturada. El sol ve a ser el treball de la mirada sobre les coses, un cert preparar-los llur oblit: almenys en mi, que he de morir, i especialment si miro. Aquest treball és el dolor, que no és la meva mort, sinó el pes de les demandes incomplertes i dels mals no esmenats, l'agonia d'una memòria que intenta en va forjar-se una memòria de sí mateixa per poder recordar tot allò que ho mereixeria. Així, l'oblit i el descans mai venen esperats o conquerits, però tampoc com una derrota, simplement que advenen només a través d'una lluita i resistència en contra, etc.
No hay comentarios:
Publicar un comentario