Sobre els diversos textos més o menys filosòfics, teòrics en un sentit ampli, hi ha la idea que són constructes conceptuals realitzats per l'autor pretesament per explicar o fonamentar coses com "la vida", "el món", "tot", i que, se'ls cregués l'autor o no, nosaltres hem de valorar si "s'apliquen" a la realitat, si més no a l'actualitat, i quines conseqüències tenen.
En el fons d'aquesta representació hi ha la forma de construcció d'hipòtesis que utilitza la ciència, només que aquesta té un àmbit de fenòmens delimitat i, per tant, és falsable, és conscient dels propis límits, mentre que les hipòtesis filosòfiques tenen com a àmbit de fenòmens tot, i la discussió al seu voltant justificaria la nostra xerrameca. Hi haurien filosofies de vida, maneres d'entendre el món i la vida, propostes, etc.
Això és, es veu, una simple extrapolació i extralimitació de la ciència més enllà d'allò que li és accessible i, suposant, i és molt suposar, que hi pugui haver algunes teories sobre món que no perdin el món de vista, mai es podrà qüestionar si i fins a quin tenim dret a suposar que parlem d'alguna cosa quan fem o discutim aquests constructes més abarcadors.
És clar, però, que un text que toca cosa o que, almenys, trepitja sobre la falta de sòl, sobre la impossibilitat de parlar de res, requereix una lectura capaç d'això mateix. I com que és un requeriment excessiu, és també excessiu pretendre que no hi hagi aquesta trèmula xerrameca omplint, com si es tractés d'un continu, tot el tram i distència que hi ha en el meta- d'un metadiscurs.
No hay comentarios:
Publicar un comentario