L'expressió "cultura" implica cultiu exprès, no només cura per mantenir, sinó sol·licitud per fer créixer. Diguem: prendre cura de la reproducció. La idea és estendre aquesta mena de "gestió de la sexualitat" que té lloc en els treballs del camp a un àmbit no-natural, amb el benentès que aquest "no-" no ens indica tant clarament com sembla quin és aquest àmbit. Possiblement l'activitat que hi hem de dur a terme és de les poques caracteritzacions que en tenim, és a dir, que prèviament a aquest cultiu no sembla haver-hi res a cultivar.
Això no és una objecció, però sí la constatació que per poder fer cultura necessitem posar i pressuposar un "camp", el qual, per molts "no-" que hi posem, sempre serà d'alguna manera natural. Per això la cultura es troba atravessada per la pulsió de proveir criatures que hauran de sotmetre's al temps i a la mort. D'aquí tota la xerrameca sobre la immortalitat d'algunes obres i allò de que "no els ha passat el temps" i els molts líftings per mantenir el glamour dels vells temps.
Situats en aquesta Terra erma de la memòria, les criatures són reaparicions i citacions en certa manera infernals que vénen a torbar-li les ganes de descansar per sempre.
