Apunts sobre la pintura

A part de propietats composicionals, referides d'una manera o altra a un esquema geomètric o patró aritmètic que subjauria a la disposició de les parts en la pintura i que deuria bona part del seu significat a la constitució i estatut propi dels objectes de la matemàtica en el període en qüestió, un element molt important del quadre, relacionat, és clar, amb l'esmentada constitució pròpia de la matemàtica, és la cosa que apareix en el quadre. En aquest sentit, la mirada més profunda pot coïncidir amb la més ingènua en què allò que es representa en el quadre és, per exemple, un bosc o Lorenzo de Medici. La cosa pintada és tal cosa. Té poc sentit dir que no és la cosa real sinó una imitació; tot allò que li falta per ser una cosa efectivament real pot ser simplement allò que li treu la seva aparició conjuntament amb les condicions de tal aparició, és a dir en el doble sentit d'incloure també el fet que sigui focalitzat, en un entorn determinat i apareixent com apareix, i no apareixent una altra cosa, etc.
Aquest sol fet aboleix tota dicotomia entre el biografisme i la contextualització històrica per una banda i la consideració de l'obra com un ésser autònom i segons les seves pròpies lleis.

Com explicar pintures a una llebre morta

Que la filosofia s'ha acomplert, que ja ha quedat acabat el trajecte que recorre i exhaureix les seves possibilitats, tindria com a inicial justificació el fet que s'ha fet palès que allò que permet i fonamenta la possibilitat de coses ha resultat ser la desqualificació i el no ser. Si entenem filosofia com remetent, en efecte, a algun saber, és a dir d'alguna cosa, la falta de qualsevol cosa, ja sigui per la contingència dels continguts com pel nihilisme de llur forma, és un impediment ja tan sols per tal que la filosofia tingui lloc, sigui, s'esdevingui. Això pressuposa, en efecte, que la filosofia no és una activitat espiritual o mental de determinades persones, la qual cosa efectivament té i cotinuarà tenint lloc, sinó quelcom que ocorre. Reconèixer alguna cosa en el sentit radical de que aquesta cosa sigui és allò que ve impedit i exclòs per les condicions històriques actuals. Aquest simple fet explica tant la impossibilitat de filosofia en sentit estricte com la campant importància o centralitat de l'ésser humà i la seva activitat: si no hi ha res al seu voltant, l'home s'ha d'ocupar de sí mateix. L'única pregunta, l'únic que està en qüestió és, doncs, com assumim i tractem aquesta situació de desqüalificació. Si lluitem contra ella apostant encara per alguna cosa i, per tant, no prenent-la en sèrio sinó en realitat obviant-la, o si fent-la pròpia, empunyant-la, li reconeixem en efecte unes propietats, és a dir uns límits i per tant la tornem contra sí mateixa: la descualificació, en efecte, pot ser un sistema molt adequat per la descripció precisa de la qualificació: la ciència es trepitja els talons. Això explicaria, potser, que nosaltres haguem de caracteritazar i descriure històricament la nostra situació per poder descriure i exercir les nostres possibilitats vitals en el sentit d'aquell poder d'oblit de que parlava Nietzsche. La ciència i el dret portats al paroxisme es problematitzen a sí mateixos. Això posa aquells "éssers humans" en una tensió particular, doncs els obliga a entrar de ple, i no només parcialment com es fa actualment (és a dir com si fossin activitats momentànies de l'ésser humà, possibilitats entre d'altres), en aquests àmbits desqualificadors i tan allunyats de l'experiència i les vivències humanes. De fet, l'anomenada societat civil, que es vol pensar com tot aquell grup de gent que no està al càrreg de les funcions de govern i que no és res més, doncs, que una versió políticament correcta d'aquell 'el poble' tan necessàriament populista, és aquesta existència 'abstracta', escolar, 'culta' en la mesura que xoca amb l'existència immediata i "natural".