Mostrando entradas con la etiqueta Versos. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Versos. Mostrar todas las entradas

After apple picking, de Robert Frost, lleugerament traduït, sense rima

Les dues puntes de la meva llarga escala sobresurten d’un arbre
Envers el cel tranquil,
I a la seva vora hi ha un cistell
Que no he emplenat, i hi deuen haver dues o tres
Pomes que no he collit en alguna branca.
Però ara ja he acabat de collir pomes.
L’essència del son de l’hivern és en la nit,
L’olor de pomes: m’estic endormiscant.
No puc borrar del meu esguard l’estranyesa
Que em produí mirar a través d’un tros de cristall
Arrancat aquest matí en l’abeurador
I sostingut enfront del món de la canosa herba.
Se’m desfeia, i l’he deixat caure i que es trenqués.
Però jo estava
En el camí d’adormir-me abans de que caigués,
I podria dir
Quina forma anava a adoptar el meu somni.
Pomes agegantades apareixen i desapareixen,
Extrem de tija i extrem de flor,
I cada taca vermellosa mostrant-se clarament.
L’arc del peu no només conserva el dolor,
Conserva la pressió d’un escaló.
Sento gronxar l’escala quan el brancatge s’encorva.
I continuo sentint al sòtan
El soroll estrepitós
De càrregues sobre càrregues de les pomes que hi entren.
Perquè n’he tingut més que prou
De collir pomes: estic esgotat.
Hi havia deu milers de milers de fruites per tocar,
Acaronar amb la mà, collir i no deixar caure.
Que totes
Les que colpegin el terra,
No importa si no tenen cops ni macadures,
Aniran segur a la pila de la cidra,
Sense valor.
És ben visible què torbarà
Aquest meu son, sigui el son quin sigui.
Si no hagués marxat,
La marmota podria dir si és com el seu
Llarg son, mentre descric la seva arribada,
O només un son humà.

Dels àngels i l'amor en les Elegies del Duino de Rainer Maria Rilke

El peculiar gest de les elegies és alhora una abstenció i un compromís, s'enretira i alhora queda aferrat. Dit molt grollerament, si és poesia en tot cas és teoria, tot i que és cert que és un metadiscurs que té lloc integralment com a poesia. Només això permet d'entendre una cosa tant extranya com veure com si estiguessin inclosos fenòmens que des de sempre han estat un non plus ultra: l'amor, la poesia amorosa, la poesia sobre el meu món. Com si quedessin integrats en un àmbit major, com si es pogués parlar de ells, però aquest àmbit no és sinó la retirada, la despedida, el gest ambigu que permet sorgir quelcom en els seus contorns.
Només ens queda un això i un allò, un petit costum..., així de despullada deixa la nostra vida la mort, correspondre-hi és tasca, la grandesa que s'espera. Rilke, però, no tracta de l'arbre al costat del camí, sinó de la mort. En l'amor igual, "so singe die liebenden", però aquí la sensació és més aviat amargant, com si se'l privés de les antigues prerrogatives: molt hi precedeix.
Segurament els àngels hi són en la mateixa qualitat, però això dóna al gest un caràcter molt més vinculant i desolador. Perquè podria semblar que la contenció del poeta envers el meu amor i la meva vida és una opció entre d'altres, per exemple per ser més abarcant, etc. Però d'aquesta manera es veu que el continuar estant que hi ha en aquesta mirada en despedida no és de quelcom que és allí i que mentre que avui faig metapoesia d'amor en un altre cas podria fer poesia d'amor. El cas, més aviat, és que amb ells passa el que amb els àngels, els quals no són res més que la consistència d'aquests fenòmens, una consistència que no puc sinó perdre. "Werbung nicht mehr", he de deixar de cantar la presència de l'àngel i quedar-me amb la primavera, un costum, la nit... això no és una opció entre un o altre. L'àngel és la presència de primavera, violí sonant a una finestra... i amb la renuncia anunciada el que resulta és la falta d'un sòl per a aquestes coses. Si no no les hauríem de cantar. Refer-les, tornar-les a erguir en la memòria, però perquè elles ja s'esfondren.
Això permet internalitzar també tot el fenòmen món modern, mercaderia, ciutat... que no és merament un factor disgregador al qual Rilke doni l'esquena o s'enfronti, sinó més aviat un fenòmen que té el seu origen, per paradoxal que sembli, en el gest del propi poeta.

Dos cants d'Aufstieg und Fall der Stadt Mahagonny, de Brecht, traduïts un dia ràpidament

Tota la naturalesa entra en massa al mercat. De la mateixa manera que molts volen un Déu que no ha creat les espècies sinó la llei de les espècies, no l'univers, sinó les lleis de la física, també a Déu li serà més fàcil de gestionar el món des del nucli d'operacions que és el mercat.
Déu no és l'únic element sobrenatural, que aquí no hi pintaria res si no s'hagués produït el salt a la totalitat ja en un pla més mundà. Els molins i el saló, les pells i el Whiskey, són essències, ens totals: producció i consum. El mateix. El món creat. Com ens les podem haver amb totalitats? Calen ruptures, finitud. 

Cant 1

Qui a Mahagonny s’estigué
Necessitava cada dia uns dolars
I si tenia alguna aspiració
Necessitava encara potser un extra
P’rò en aquell temps tots s’hi estigueren
Al saló de pòker i beguda a Mahagonny
Ells perdien en tot cas
P’rò alguna cosa hi obtenien

            1
Sobre el mar i per terra
Són arrancades a les gents llurs pells
Per ‘xò les gents s’hi asseuen
I totes llurs pells es venen
Que les pells es pesen sempre amb dòlars

Qui a Mahagonny s’estigué
Necessitava cada dia uns dolars
I si tenia alguna aspiració
Necessitava encara potser un extra
P’rò en aquell temps tots s’hi estigueren
Al saló de pòker i beguda a Mahagonny
Ells perdien en tot cas
P’rò alguna cosa hi obtenien

            2
Sobre el mar i per terra
És per çò enorme el consum de pells fresques
Teniu sempre una espina clavada a la carn
P’rò qui us paga les vostres farres?
Doncs les pells, què són barates, i el whiskey, aquest és car.

Qui a Mahagonny s’estigué
Necessitava cada dia uns dolars
I si tenia alguna aspiració
Necessitava encara potser un extra
P’rò en aquell temps tots s’hi estigueren
Al saló de pòker i beguda a Mahagonny
Ells perdien en tot cas
P’rò alguna cosa hi obtenien

            3
Sobre el mar i per terra
Es poden veure els molts molins de Déu com molen lentament
I per ‘xò les gents s’hi asseuen
I totes llurs pells es venen
Que tant els agrada viure al ‘trinco trinco’ i tant poc pagar al comptat

Qui al seu cistell s’està
No necessita cada dia uns dòlars
I si no està per casar
Tampoc necessita potser encara un extra.
Pr’ò avui seuen tots
Al saló barat del Déu benamat
Ells hi guanyen en tot cas
I no n’obtenen res


Cant 2

Un migdia grisós
Enmig del Whiskey
Vingué Déu a Mahagonny
Vingué Déu a Mahagonny
Enmig del Whiskey
Vam veure Déu a Mahagonny.

            1
Us beveu com esponges
Les meves bones messes any rera any?
Ningú s’esperava que vingués
Quan ara arribo, és tot a punt?
Es van mirar els homes de Mahagonny
Sí, van dir els homes de Mahagonny
           
Un migdia grisós
Enmig del Whiskey
Vingué Déu a Mahagonny
Vingué Déu a Mahagonny
Enmig del Whiskey
Vam veure Déu a Mahagonny.

            2

Rèieu el divendres al migdia?
A Mary Weemann la vaig veure molt de lluny
Com un bacallà nadava muda en el llac salat
Ja no estarà mai més seca, senyors meus!
Es van mirar els homes de Mahagonny
Sí, van dir els homes de Mahagonny

Un migdia grisós
Enmig del Whiskey
Vingué Déu a Mahagonny
Vingué Déu a Mahagonny
Enmig del Whiskey
Vam veure Déu a Mahagonny.

            3

No coneixeu aquests cartutxos?
Heu disparat el meu bon missioner?
És que hauré de viure al cel amb vosaltres
Veure el vostre gris cabell de bebedor?
Es van mirar els homes de Mahagonny
Sí, van dir els homes de Mahagonny

Un migdia grisós
Enmig del Whiskey
Vingué Déu a Mahagonny
Vingué Déu a Mahagonny
Enmig del Whiskey
Vam veure Déu a Mahagonny.

            4

Avall tots cap a l’infern
Guardeu ara els puros a la bossa!
En marxa genteta, tots cap al meu infern!
Es van mirar els homes de Mahagonny
No, van dir els homes de Mahagonny

Un migdia grisós
Enmig del Whiskey
Vas venir tu a Mahagonny
Vas venir tu a Mahagonny
Enmig del Whiskey
Comences tu a Mahagonny!

Que ningú faci una passa!
Tothom fa vaga! Pels cabells
No ens pots arrossegar fins a l’infern:
Perquè nosaltres sempre hem estat a l’infern.
Es van mirar Déu els homes de Mahagonny.
No, van dir els homes de Mahagonny.