Unes paraules sobre el cubisme

En el nostre discórrer pel món ja tenim síntesis fetes de les coses, la nostra habitud mateixa és una construcció. La pintura cubista, òbviament, no és una pintura d'un d'aquests objectes ni té a veure amb una habitud. És més aviat una pintura de la construcció mateixa, no en l'habitud, sinó quan aquesta es perd. Seria la construcció feta quan les coses ens no ens apareixen gens familiars degut, precisament, a que atenem al seu caràcter sintètic.
És molt important tenir en compte que aquesta no-síntesi de les coses que se'ns apareix en el quadre, no pot tenir lloc en el món, sinó que és una situació oberta expressament i tàcitament per l'obra.
Si ens fixem en aquesta pintura de Juan Gris veurem que la construcció del quadre és soberana, tota la figura queda perfectament delimitada i organitzada dins del marc. L'esclat perspectivista és només una conseqüència de l'activitat organitzadora de l'obra.
Cal també que ens tinguem preguntant-nos si aquestes ampolles, fruiter i diari... tenen referència implícita a una taula "real" amb objectes situada en un espai, o a una taula genèrica, com uns objectes  abstrets del món per la seva acumulació arbitrària, o si més aviat ens trobem amb una situació original, una situació dels objectes irreductible, una presència autònoma.
Aquesta pintura ens parla de situacions absurdes, arbitràries, gens vives, no pertanyen al nostre món quotidià i a les coses que ens importen. Ens parla dels objectes anònims. Ens parla de la mirada tàcita. D'una concentració alienada de la mirada. El seu figurativisme no rau tant en el fet que hi apareguin ampolles i diaris, sinó en el fet que es pinta la possibilitat d'estar junts en un punt i un temps de diversos objectes, en el fet que es respecta la contingència en el temps.