Músics i esportistes

La no separació d'un àmbit suprasensible és el mateix que la poc clara delimitació de l'esfera a la qual pertany l'art. Ambdós condueixen a que l'alternativa quedi difuminada com desintegrada queda la consistència de les coses. Aquesta inextricabilitat dels límits és el mateix que la preeminència de l'humà. En aquest context, la segregació pública d'humans verdaderament humans és una necessitat. Que això no pugui tenir res a veure amb santedat o ètica no tinc ganes de tocar-ho ara. Tampoc que no inclogui els escriptors i els científics. Humans físicament humans ho són els esportistes, inclosos els conductors de cotxes i les seves excel·lències en atenció, visió, etc. Humans amb figura d'humans ho són potser els actors, tot i que la seva esplendor és poc grossa, no s'extén fora de la pantalla. Humans en la seva condició cognitiva i lingüística, és a dir comunicativa, ho són els músics, que sostenen la seva figura social en un marc harmònic d'expressió fet sonar per ells i sobre el qual aconsegueixen de fer surar alguna cosa de la veu o del rostre. L'actitud queda separada d'altres referències, les quals queden totes conjurades per la música. El ritme substitueix l'espai i el temps, sobre ell, amb ademans de sobirana, hi ha l'actitud.