Les dues puntes de la meva llarga escala sobresurten d’un arbre
Envers el cel tranquil,
I a la seva vora hi ha un cistell
Que no he emplenat, i hi deuen haver dues o tres
Pomes que no he collit en alguna branca.
Però ara ja he acabat de collir pomes.
L’essència del son de l’hivern és en la nit,
L’olor de pomes: m’estic endormiscant.
No puc borrar del meu esguard l’estranyesa
Que em produí mirar a través d’un tros de cristall
Arrancat aquest matí en l’abeurador
I sostingut enfront del món de la canosa herba.
Se’m desfeia, i l’he deixat caure i que es trenqués.
Però jo estava
En el camí d’adormir-me abans de que caigués,
I podria dir
Quina forma anava a adoptar el meu somni.
Pomes agegantades apareixen i desapareixen,
Extrem de tija i extrem de flor,
I cada taca vermellosa mostrant-se clarament.
L’arc del peu no només conserva el dolor,
Conserva la pressió d’un escaló.
Sento gronxar l’escala quan el brancatge s’encorva.
I continuo sentint al sòtan
El soroll estrepitós
De càrregues sobre càrregues de les pomes que hi entren.
Perquè n’he tingut més que prou
De collir pomes: estic esgotat.
Hi havia deu milers de milers de fruites per tocar,
Acaronar amb la mà, collir i no deixar caure.
Que totes
Les que colpegin el terra,
No importa si no tenen cops ni macadures,
Aniran segur a la pila de la cidra,
Sense valor.
És ben visible què torbarà
Aquest meu son, sigui el son quin sigui.
Si no hagués marxat,
La marmota podria dir si és com el seu
Llarg son, mentre descric la seva arribada,
O només un son humà.
No hay comentarios:
Publicar un comentario