De la rialla en el recent nascut

Potser és un fenomen trivial i sense més secret, però la capacitat de retornar la rialla que té un recent nascut quan encara no reacciona a gaires estímuls, a banda de provocar les aburrides consideracions generals sobre l'innatisme i la determinació genètica (sempre que no se'ns facin hipòtesis concretes) em fa pensar en un esquema del desenvolupament cognitiu o de la construcció de món on la rialla ocupa un dels estrats més bàsics i, per tant, té un caràcter més formal. A banda de que riure i plorar siguin manifestacions de sentiments (quan parlem de sentiments alhora que diem que és quelcom que escapa al nostre control racional, els atorguem un lloc ben determinat i inofensiu en una mena d'indeterminació subjectiva sota control), la rialla és una figura, una presència. Segurament abans que hi hagi terra i cel, dalt i baix, figura i fons, abans de que hi hagi un horitzó hi ha una rialla. Per Rilke és la manera en què destí adquireix la seva condició de no present, amagant-se darrera una cortina, així, quan creixem i habitem l'espai desllorigat de coses, tenim al peu del nostre ésser particular les runes d'unes antigues muntanyes que havien estat aquestes presències inicials de la "mare", aquí entesa sense teta.