Dels àngels i l'amor en les Elegies del Duino de Rainer Maria Rilke

El peculiar gest de les elegies és alhora una abstenció i un compromís, s'enretira i alhora queda aferrat. Dit molt grollerament, si és poesia en tot cas és teoria, tot i que és cert que és un metadiscurs que té lloc integralment com a poesia. Només això permet d'entendre una cosa tant extranya com veure com si estiguessin inclosos fenòmens que des de sempre han estat un non plus ultra: l'amor, la poesia amorosa, la poesia sobre el meu món. Com si quedessin integrats en un àmbit major, com si es pogués parlar de ells, però aquest àmbit no és sinó la retirada, la despedida, el gest ambigu que permet sorgir quelcom en els seus contorns.
Només ens queda un això i un allò, un petit costum..., així de despullada deixa la nostra vida la mort, correspondre-hi és tasca, la grandesa que s'espera. Rilke, però, no tracta de l'arbre al costat del camí, sinó de la mort. En l'amor igual, "so singe die liebenden", però aquí la sensació és més aviat amargant, com si se'l privés de les antigues prerrogatives: molt hi precedeix.
Segurament els àngels hi són en la mateixa qualitat, però això dóna al gest un caràcter molt més vinculant i desolador. Perquè podria semblar que la contenció del poeta envers el meu amor i la meva vida és una opció entre d'altres, per exemple per ser més abarcant, etc. Però d'aquesta manera es veu que el continuar estant que hi ha en aquesta mirada en despedida no és de quelcom que és allí i que mentre que avui faig metapoesia d'amor en un altre cas podria fer poesia d'amor. El cas, més aviat, és que amb ells passa el que amb els àngels, els quals no són res més que la consistència d'aquests fenòmens, una consistència que no puc sinó perdre. "Werbung nicht mehr", he de deixar de cantar la presència de l'àngel i quedar-me amb la primavera, un costum, la nit... això no és una opció entre un o altre. L'àngel és la presència de primavera, violí sonant a una finestra... i amb la renuncia anunciada el que resulta és la falta d'un sòl per a aquestes coses. Si no no les hauríem de cantar. Refer-les, tornar-les a erguir en la memòria, però perquè elles ja s'esfondren.
Això permet internalitzar també tot el fenòmen món modern, mercaderia, ciutat... que no és merament un factor disgregador al qual Rilke doni l'esquena o s'enfronti, sinó més aviat un fenòmen que té el seu origen, per paradoxal que sembli, en el gest del propi poeta.