Perspectives sobre l'escola

Quan entren a l'escola, els nens abandonen la trivialitat de la casa per passar a habitar virtualment un espai amb contorns. En un cert sentit, han de figurar-se que viuen d'aquella manera, que són d'allí. Aquest habitar un lloc i un món preexistent i que d'alguna manera és allí patent pot tenir alguna cosa a veure amb la participació infantil en les festivitats on s'apropia un lloc amb els seus déus. Espai comú o cel·lebració, no té res de la interioritat d'una consciència o d'un habitacle. No és aprenentatge, és la patència de les coses el que està en joc allí. Els processos que hi tenen lloc són universalitzants i reflexius perquè es tracta de rebentar l'obscuritat del que s'anomena creativitat per poder ser acció coordinada. Cap itinerari condueix vers el món laboral, el món dels adults no pot actuar de pantalla on es reflecteixen i on són visualitzades les activitats i competències dels petits. Aquestes competències obvien aquell món i es llencen vers un nou espai on elles ja són visibles des del seu mateix desenvolupament, del qual la capacitat de donar-ne compte és un aspecte tant inherent com la successió de gests en la sol·lució de la tasca. L'escola no és la institució per la formació de les noves generacions, no es manté una escola i s'hi porta els nens per fornir de nous quadres el funcionament de la societat, sinó perquè allí es posa en acte un procés de convivència que mou tots aquells elements constitutius però atrofiats i aplastats del contracte social. Ara mateix estem obligant els nens a exercir, més o menys constrenyits, aquesta ciutadania durant el període de temps que són dins les aules, amb una deshonesta esperança de que després potser es continuarà exercint. Però aquest joc d'adults que cap adult no juga tampoc els infants el juguen en realitat, els quals es deixen, més o menys arrancats dels seus jocs, conformar per processos d'una relativa abstracció pensant que amb això arribaran a grans. Mentre quedem tranquils que uns pocs adults mal sel·leccionats siguin els agents que ens substitueixen en la presa de decisions i sobretot en l'experiència en algun assumpte, no ens adonem que el joc dels anuncis publicitaris és l'única resta que ens queda i que queda al nen d'aquella experiència comú. Despullat ja el joc de tota la resta, quan ens posem a jugar-lo despertem el totalitarisme sempre amatent. Perquè, com és natural, no sabem jugar: ho hem après.