La realitat dissenyada

Ens trobem, en les novel·les, en les pel·lícules, en el teatre..., atrapats en una forma dissecada de narració. El pretext mateix de la ficció ens instal·la en una previsible recreació que ja no sabríem distingir de la nostra pròpia vida si no fos pel que sentim com una virtualitat també coneguda en els videojocs. És més, aquesta virtualitat se'ns converteix en l'element o el material d'una vida real que ens és presentada i imposada per aquestes narracions. Els codis i les convencions pels quals som capaços de seguir aquestes històries ens són tan poc accessibles com la substitució i inversió de l'experiència que hi té lloc.  La pèrdua d'una vida o una experiència de referència respecte de la qual poder evaluar aquests constructes és contemporània d'un creixement del caràcter vicari dels fenòmens culturals. La nova vida o el nou ésser que té lloc, per exemple, sobre un escenari i amb un micro a la mà, si bé és d'una innegable secundarietat, alhora no pot amagar que actua de nivell zero, de referència, que allí ens trobem davant d'una versió més pròpia de l'ésser humà. De totes maneres, aquesta desintegració de la realitat ni té volta endarrera ni és un resultat d'aquesta multinacional de l'autoria, de les creativitats precàries que l'assegura i la fa obligatòria. Més aviat es tracta d'identificar la recessió de la nostra relació amb alguna cosa amb el gest de la imaginació, que deixa de ser l'acte d'uns particulars per passar a ser un nou espai de joc.