La padrina sempre
ha sigut una estrella, tenia la seva pròpia llum i ara tindrà el seu firmament.
Va ser capaç d’un amor sense necessitat, un amor d’una flama incorruptible que
no escalfa pas des d’aquí: la seva mà oberta sempre s’ha estès per sobre del do
i dels beneficiats com si fos de marbre. I ara el seu cor ferit bastarà per
sostenir l’espai on m’he de mudar. La celebració, el recolliment, l’alegria de
conversar, tot és ja al mateix lloc acollidor de molts, autèntic espai comú que
apunta com un projecte.
Ella ha fet la
seva part. Com treballava el seu treball m’és el signe clar de que la seva
dedicació tenia un sentit més alt, formava part d’uns ordenaments que no tenen
res d’humans: la puresa, com una ombra de cada un dels seus gestos, era el riu
que corre per sota del pontet per on passava corrent.
No m’he
d’equivocar quan medito la teva figura. Morta no estàs com els que moren perquè
estaven vius. Però si la mort és el forjador del teu cor de llum, jo també vull
morir.
No hay comentarios:
Publicar un comentario