Infantilitzem els infants i no podem veure com els privem de la seva infància


L'adult té moltes coses que ensenyar al nen i moltes maneres de divertir-lo. Al seu costat allò que fa el nen és sempre quasi... tal com s'ha de fer i veu justificades les numeroses petites intromissions per ajudar-lo a realitzar aquella petita tasca (vestir-se, menjar, baixar d'un lloc...) i alhora mostrar-li com ho pot fer. Aquesta temptació és tant gran perquè l'adult vol imaginar-se que són intromissions totalment innocents ("mira, si li pintes uns ulls ja tens una cara") per a la seva autonomia. Però precisament aquesta, l'autonomia, és la gran ignorada quan es tracta de nens. No pensem en què pot potenciar a mig i llarg termini la confiança i seguretat de poder realitzar una tasca, per petita que sigui (posar-se la jaqueta), sinó en com podem aconseguir que tant aviat com sigui possible aquesta tasca sigui realitzada com si no hi hagués un nen (li poso la jaqueta jo fins que ell és prou "grandet" per haver-se-la de posar sol). És més, amb la petita tasca allò que el nen en realitat practica no és la tasca concreta sinó l'autonomia en gerneral per poder fer aquella o qualsevol altra tasca, el nen té el temps i la confiança per tal que s'ocupi de determinades coses que a ell li calen, però nosaltres no pensem en aquesta confiança sinó en que faci la tasca (posar-se la jaqueta, per exemple).
Dues objeccions es presenten immediatament. 1. El nen em demana l'ajuda o simplement que jo ho faci. 2. Ell no sap quan ha de realitzar una tasca. 
2. Quan s'ha de posar la jaqueta i ell es treu roba. Som capaços de proporcionar a l'infant un marge de temps o d'experimentació per a que ell mateix pugui veure si ha d'anar d'una manera o una altra? No es tracta de deixar que es cremi la mà al foc perquè no li diem que el foc crema, però sabem tant bé què li cal a l'infant, tenim tanta raó que no deixem que ell també ho pugui saber. 
1. No hem de confondre deixar que el nen faci el que li dóna la gana o donar-li tot el que demana amb potenciar que ell mateix intenti i sàpigua aconseguir allò que vol fer. Hi ha hams per captar els desitjos dels nens, però són generalment coses que ells no podrien proporcionar-se a sí mateixos (dolços, pantalles i animació, pràctiques reactives com de parc d'atraccions). Hem d'evitar convertir-nos a nosaltres en aquests hams. És cert que ens necessita, però no pot subtituir les seves mans per les nostres.
Més. Respectem l'infant i les seves decisions, de manera que podem i hem de parlar amb ell i entrar en els seus raonaments, o  simplement li neguem capacitat de decidir per tal que entengui que ha de fer allò que l'adult diu que ha de fer alhora que li atribuïm una voluntat infantil que nosaltres som capaços de satisfer. Nosaltres infantilitzem els infants, no els trobem dignes de ser coneguts com la persona que són.
Per no entrar massa en el manit tema de la creativitat, només dir que probablement hem de vigilar de no trepitjar-la. Els museus, els llibres i els preus de mercat de les obres d'art ja ens diuen que allí hem de relativitzar la nostra capacitat de judici, però a falta d'aquest judici per poder discernir quan s'ha de fer aquesta relativització, segurament hauríem d'intentar fer el mínim mal possible, introduint al nen exigències que tindríem vergonya en manifestar públicament.
Això també té a veure amb els "molt bé" i les cantirelles i sorollets que fem per fixar l'atenció del nen en alguna cosa o per indicar-li que allò ens agrada. Mentre estigui sota la nostra mirada podrà aconseguir de fer les coses bé i agradar-nos o podrà fallar, quan no hi siguem tindrà incorporats els "criteris" de bé i malament, els crits d'aprovació, sobretot per saber que hi ha moltes coses prohibides (oh, què interessants!). Semblen actituds complementàries la infantilització de l'aprovació i la presumpta serietat del renyar. Són pols massa oposats per ser una distinció real pel nen, i tenen el denominador comú d'intentar fer passar una activitat duta a terme per un comprovant del valor personal d'aquest nen: així, fent això, no vals, ets dolent. Renyant el nen no s'aconsegueix que aquest incorpori 'la moral' de l'assumpte, que capti el missatge i es penedeixi sinó que identifiqui les conseqüències malvades de la seva acció amb la reacció de l'adult que el renya: del que es tractarà, doncs, és d'evitar aquestes reaccions, simplement que qui pugui renyar no vegi què faig, a menys que vulgui aconseguir alguna cosa a través de la seva aprovació. No vulguem fer els nens tant cauts i rebuscats.

No hay comentarios:

Publicar un comentario