En la defunció d'un fenomen revolucionari que es va prodigar des de l'interior de la família

La padrina sempre ha sigut una estrella, tenia la seva pròpia llum i ara tindrà el seu firmament. Va ser capaç d’un amor sense necessitat, un amor d’una flama incorruptible que no escalfa pas des d’aquí: la seva mà oberta sempre s’ha estès per sobre del do i dels beneficiats com si fos de marbre. I ara el seu cor ferit bastarà per sostenir l’espai on m’he de mudar. La celebració, el recolliment, l’alegria de conversar, tot és ja al mateix lloc acollidor de molts, autèntic espai comú que apunta com un projecte.

Ella ha fet la seva part. Com treballava el seu treball m’és el signe clar de que la seva dedicació tenia un sentit més alt, formava part d’uns ordenaments que no tenen res d’humans: la puresa, com una ombra de cada un dels seus gestos, era el riu que corre per sota del pontet per on passava corrent.

No m’he d’equivocar quan medito la teva figura. Morta no estàs com els que moren perquè estaven vius. Però si la mort és el forjador del teu cor de llum, jo també vull morir.

Infantilitzem els infants i no podem veure com els privem de la seva infància

L'adult té moltes coses que ensenyar al nen i moltes maneres de divertir-lo. Al seu costat allò que fa el nen és sempre quasi... tal com s'ha de fer i veu justificades les numeroses petites intromissions per ajudar-lo a realitzar aquella petita tasca (vestir-se, menjar, baixar d'un lloc...) i alhora mostrar-li com ho pot fer. Aquesta temptació és tant gran perquè l'adult vol imaginar-se que són intromissions totalment innocents ("mira, si li pintes uns ulls ja tens una cara") per a la seva autonomia. Però precisament aquesta, l'autonomia, és la gran ignorada quan es tracta de nens. No pensem en què pot potenciar a mig i llarg termini la confiança i seguretat de poder realitzar una tasca, per petita que sigui (posar-se la jaqueta), sinó en com podem aconseguir que tant aviat com sigui possible aquesta tasca sigui realitzada com si no hi hagués un nen (li poso la jaqueta jo fins que ell és prou "grandet" per haver-se-la de posar sol). És més, amb la petita tasca allò que el nen en realitat practica no és la tasca concreta sinó l'autonomia en gerneral per poder fer aquella o qualsevol altra tasca, el nen té el temps i la confiança per tal que s'ocupi de determinades coses que a ell li calen, però nosaltres no pensem en aquesta confiança sinó en que faci la tasca (posar-se la jaqueta, per exemple).

Dues objeccions es presenten immediatament. 1. El nen em demana l'ajuda o simplement que jo ho faci. 2. Ell no sap quan ha de realitzar una tasca. 

2. Quan s'ha de posar la jaqueta i ell es treu roba. Som capaços de proporcionar a l'infant un marge de temps o d'experimentació per a que ell mateix pugui veure si ha d'anar d'una manera o una altra? No es tracta de deixar que es cremi la mà al foc perquè no li diem que el foc crema, però sabem tant bé què li cal a l'infant, tenim tanta raó que no deixem que ell també ho pugui saber. 

1. No hem de confondre deixar que el nen faci el que li dóna la gana o donar-li tot el que demana amb potenciar que ell mateix intenti i sàpigua aconseguir allò que vol fer. Hi ha hams per captar els desitjos dels nens, però són generalment coses que ells no podrien proporcionar-se a sí mateixos (dolços, pantalles i animació, pràctiques reactives com de parc d'atraccions). Hem d'evitar convertir-nos a nosaltres en aquests hams. És cert que ens necessita, però no pot subtituir les seves mans per les nostres.

Més. Respectem l'infant i les seves decisions, de manera que podem i hem de parlar amb ell i entrar en els seus raonaments, o  simplement li neguem capacitat de decidir per tal que entengui que ha de fer allò que l'adult diu que ha de fer alhora que li atribuïm una voluntat infantil que nosaltres som capaços de satisfer. Nosaltres infantilitzem els infants, no els trobem dignes de ser coneguts com la persona que són.

Per no entrar massa en el manit tema de la creativitat, només dir que probablement hem de vigilar de no trepitjar-la. Els museus, els llibres i els preus de mercat de les obres d'art ja ens diuen que allí hem de relativitzar la nostra capacitat de judici, però a falta d'aquest judici per poder discernir quan s'ha de fer aquesta relativització, segurament hauríem d'intentar fer el mínim mal possible, introduint al nen exigències que tindríem vergonya en manifestar públicament.

Això també té a veure amb els "molt bé" i les cantirelles i sorollets que fem per fixar l'atenció del nen en alguna cosa o per indicar-li que allò ens agrada. Mentre estigui sota la nostra mirada podrà aconseguir de fer les coses bé i agradar-nos o podrà fallar, quan no hi siguem tindrà incorporats els "criteris" de bé i malament, els crits d'aprovació, sobretot per saber que hi ha moltes coses prohibides (oh, què interessants!). Semblen actituds complementàries la infantilització de l'aprovació i la presumpta serietat del renyar. Són pols massa oposats per ser una distinció real pel nen, i tenen el denominador comú d'intentar fer passar una activitat duta a terme per un comprovant del valor personal d'aquest nen: així, fent això, no vals, ets dolent. Renyant el nen no s'aconsegueix que aquest incorpori 'la moral' de l'assumpte, que capti el missatge i es penedeixi sinó que identifiqui les conseqüències malvades de la seva acció amb la reacció de l'adult que el renya: del que es tractarà, doncs, és d'evitar aquestes reaccions, simplement que qui pugui renyar no vegi què faig, a menys que vulgui aconseguir alguna cosa a través de la seva aprovació. No vulguem fer els nens tant cauts i rebuscats.

Perspectives sobre l'escola

Quan entren a l'escola, els nens abandonen la trivialitat de la casa per passar a habitar virtualment un espai amb contorns. En un cert sentit, han de figurar-se que viuen d'aquella manera, que són d'allí. Aquest habitar un lloc i un món preexistent i que d'alguna manera és allí patent pot tenir alguna cosa a veure amb la participació infantil en les festivitats on s'apropia un lloc amb els seus déus. Espai comú o cel·lebració, no té res de la interioritat d'una consciència o d'un habitacle. No és aprenentatge, és la patència de les coses el que està en joc allí. Els processos que hi tenen lloc són universalitzants i reflexius perquè es tracta de rebentar l'obscuritat del que s'anomena creativitat per poder ser acció coordinada. Cap itinerari condueix vers el món laboral, el món dels adults no pot actuar de pantalla on es reflecteixen i on són visualitzades les activitats i competències dels petits. Aquestes competències obvien aquell món i es llencen vers un nou espai on elles ja són visibles des del seu mateix desenvolupament, del qual la capacitat de donar-ne compte és un aspecte tant inherent com la successió de gests en la sol·lució de la tasca. L'escola no és la institució per la formació de les noves generacions, no es manté una escola i s'hi porta els nens per fornir de nous quadres el funcionament de la societat, sinó perquè allí es posa en acte un procés de convivència que mou tots aquells elements constitutius però atrofiats i aplastats del contracte social. Ara mateix estem obligant els nens a exercir, més o menys constrenyits, aquesta ciutadania durant el període de temps que són dins les aules, amb una deshonesta esperança de que després potser es continuarà exercint. Però aquest joc d'adults que cap adult no juga tampoc els infants el juguen en realitat, els quals es deixen, més o menys arrancats dels seus jocs, conformar per processos d'una relativa abstracció pensant que amb això arribaran a grans. Mentre quedem tranquils que uns pocs adults mal sel·leccionats siguin els agents que ens substitueixen en la presa de decisions i sobretot en l'experiència en algun assumpte, no ens adonem que el joc dels anuncis publicitaris és l'única resta que ens queda i que queda al nen d'aquella experiència comú. Despullat ja el joc de tota la resta, quan ens posem a jugar-lo despertem el totalitarisme sempre amatent. Perquè, com és natural, no sabem jugar: ho hem après.

La realitat dissenyada

Ens trobem, en les novel·les, en les pel·lícules, en el teatre..., atrapats en una forma dissecada de narració. El pretext mateix de la ficció ens instal·la en una previsible recreació que ja no sabríem distingir de la nostra pròpia vida si no fos pel que sentim com una virtualitat també coneguda en els videojocs. És més, aquesta virtualitat se'ns converteix en l'element o el material d'una vida real que ens és presentada i imposada per aquestes narracions. Els codis i les convencions pels quals som capaços de seguir aquestes històries ens són tan poc accessibles com la substitució i inversió de l'experiència que hi té lloc.  La pèrdua d'una vida o una experiència de referència respecte de la qual poder evaluar aquests constructes és contemporània d'un creixement del caràcter vicari dels fenòmens culturals. La nova vida o el nou ésser que té lloc, per exemple, sobre un escenari i amb un micro a la mà, si bé és d'una innegable secundarietat, alhora no pot amagar que actua de nivell zero, de referència, que allí ens trobem davant d'una versió més pròpia de l'ésser humà. De totes maneres, aquesta desintegració de la realitat ni té volta endarrera ni és un resultat d'aquesta multinacional de l'autoria, de les creativitats precàries que l'assegura i la fa obligatòria. Més aviat es tracta d'identificar la recessió de la nostra relació amb alguna cosa amb el gest de la imaginació, que deixa de ser l'acte d'uns particulars per passar a ser un nou espai de joc.

L'ombra de l'escola

Un dels problemes de l'educació és que pren com a punt de partida i material de base un nen que no ha estat encara condicionat o determinat per exigències socials d'un caire determinat, d'una cultura concreta, pren el nen natural, la infància en un estat d'universalitat previ. El nen natural, imaginat jugant amb altres nens sota els arbres, és en realitat el nen que està en condicions d'entrar massificadament en un espai tancat. L'escola és el tronc de l'arbre de la massificació. Que ja no es tracti els nens com una argila que ha de ser moldejada en sèrie sinó com un ésser individual que aprèn ell mateix no és d'entrada res més que el calfred de sentir tan a prop dels gests educadors l'ombra del totalitarisme. Fugir del totalitarisme s'ha tornat l'obsessió d'una societat que el sent tant a dins. Fugir de la por, por a la por. El sentit crític que s'intenta potenciar en els alumnes i que es pressuposa en alguna classe d'adults, és la línia de flotació en aquest mar que va augmentant el seu volum, doncs sembla que fugint també s'entrega el terreny. L'autonomia i els valors de la convivència són les aptituds de qui sap sortir-se'n amb mers grumolls de realitat, trossos de rajola que suporten el peu  el temps suficient per saltar.

Sobre el cos

En diuen cos però és un perfil en una xarxa social. El conjunt de representacions per les quals el cos és tant presumptament immediat, tant pre-discursivament sensible contribueixen a que com a imatge pugui exercir de moneda corrent. Dos exemples més o menys complementaris. 1. L'acció: quan em penso com agent en el que faig o no hauria d'haver fet o m'agradaria poder fer, la consciència de les dimensions del meu cos és un excel·lent arbust de pretextes per justificar qualsevol de les meves opcions o, millor, per evitar-me l'angoixa de poder (és a dir haver de) decidir. 2. El sexe: com en un joc o en un perfil d'Internet, el sexe és un camp adequadament acotat on es té el privilegi de disfrutar el que la imatge projecta com a referència: immediatesa, carn, etc. Un cop arrancat dels seus vincles amb la resta de coses cal molta voluntat per a que es pugui considerar que en el fons es tracta del mateix. En ambdós casos, i d'altres que es podrien aportar, uns esquemes interpretatius imperants per a la imatge del cos impedeixen l'accés a un règim més general d'imatges on d'entrada totes tenen el mateix rang i exigeixen de nou ser interpretades. La imatge s'encadena al seu projectat referent per mitjà de multitud de reivindicacions per tal de que ja només pugui ser entesa des d'aquest suposat referent. Totes les batalles i disjuntives, llavors, per molt que ens urgeixin un posicionament des del qual puguem ser ubicats i definits, tenen lloc sense ni despentinar tal supòsit.

Nota: aquest text és recuperat i va ser escrit ja no recordo quan ni com. De totes maneres, aquests pobres escrits tenen sempre ben poc de context.

D'Auden

At lucky moments we seem on the brink
Of really saying what we think we think:
But, even then, an honest eye should wink.

La cultura del no

Enmig de tant de parlar de cada tema és difícil no passar per alt el gruix de tot allò que ens queda innominat. Cal la no-referència a aquest enorme àmbit no-dit per poder deixar surar el que hi ha en tot el seu isolament i dispersió.

Poder arribar a tenir orelles

Per què llegir si no? No hi ha cap valor en joc, només la tensió de l'oïda enmig de l'espessor. Aquesta supervivència ja no és aquella que ens venen per una mica de gana (per dir-ho a l'espriuana). Veure, en canvi... inimaginable.

Idees de propòsits pel nou any

Per si et trobes en el tràngol d'haver de desitjar alguna cosa, Elisabeth Bishop et dóna alguna idea:

"Lose something everyday... Then practice losing farther, losing faster"