La memòria dels meus morts

La separació entre els vius i els morts no pot ser absoluta. Si bé és veritat que no estan implicats de la mateixa manera en el que s'esdevé, caldrà reconèixer també que uns i altres pertanyen a la mateixa corrent del temps, que té lloc en un mateix sentit per a totes dues parts.
Per altra banda, la distinció entre dos móns, que classificaria la humanitat en dues parts, els vius i els ja no vius (en aquesta classificació no sabem on posaríem els encara no vius, potser com un apèndix de la primera part) és descriptivament rellevant a l'interior d'una família o comunitat, però no passa de ser una mena de declaració elevada d'intencions sobre la solidaritat entre totes les ciatures vives si s'aplica a tots. El fet és que normalment estem més vinculats o més a prop dels nostres morts que de la resta d'éssers vius. Aquest podria ser l'origen comú de la violència envers els congèneres (no, com es diu, la nostra animalitat) i també de la justícia, tractant-se en ambdós casos del lligam entre vius i morts: jo mantinc el lligam, la memòria i les expectatives dels meus morts i genero morts a l'exterior d'aquest vincle, d'aquesta comunitat (per exemple quan la meva és atacada, però hi ha moltes maneres que sigui atacada).
En poques paraules, no només no estem tan separats, sinó que allò que els vius fem aquí no és només una agitació de les criatures que encara no han mort sinó que té lloc en un àmbit comú.
És un error pensar que la veritat és una cosa dels vius, que la intel·ligència és una facultat d'un organisme viu i que és aquí, entre els vius, que hi ha l'àmbit comú on apareix tot (on els morts són recordats i els desitjos cobats i els pensaments afirmats, etc.). La vida sola, si es permet l'expressió, no és clara, no és oberta, no 'veu'. És en l'interstici amb la mort que hi ha àmbit, que les coses tenen contorn i els nostres actes un sentit, una 'judicabilitat'.
El desig, per exemple, no és un acte o moviment orgànic o animal, psicològic. El desig és mantingut per aquest espai obert, aquest esdevenir comú. A diferència d'altres animals, la nostra reproducció es produeix en aquesta proximitat dels morts, per a nosaltres, la mort juga com una mena de fons comú, de casa de la nostra casa. Naixeim i creixem per trobar-la en les nostres derives i exilis, que són una manera com una altra de pertànyer a casa.