Idees de propòsits pel nou any

Per si et trobes en el tràngol d'haver de desitjar alguna cosa, Elisabeth Bishop et dóna alguna idea:

"Lose something everyday... Then practice losing farther, losing faster"

Algun vers de Gottfried Benn

Queda molt, queda com sempre tot encara per arrancar per exemple uns versos als subtils tràfics de l'ús i dels valors. I tot i així l'erecció per la sintaxi ja dura: Satzbau.
Amb contundència es declara el poema apartat de qualsevol pertanyença, es deixa sol, solitari, sense ningú:

"Alle haben den Himmel, die Liebe und das Grab"

Tothom ja té el cel, l'amor i la tomba

Aquestes són les coses que interessen, amb les quals tots ja ens barallem sí o sí. El poema no reclama per a sí un interés especial, molt menys sectorial (cultural). El poema s'està en una trempera pròpia que només s'entén com un rebuig i un trencament respecte de tota referència i interès. És més, si és de veritat un trencament no podem dir ni tan sols que s'entén:

"überwältigend unbeantwortbar"

aplastantment sense resposta 

Caldrà poder prescindir de que el poema ens hagi de parlar d'alguna cosa o d'allò que ens hagi de comunicar, ja que això ha quedat sacrificat:

"Auf kosten des Inhalts ein formaler Priapismus"

Un priapisme formal a costa del contingut

Distraccions sobre els inconscients

"... jener wahrnehmender Verstand von jene Elemente und Mächte aus einer Irre in die andere geschickt wird... Dieser Verlauf macht eigentlich das tägliche und beständige Leben und Treiben des in der Wahrheit sich zu bewegen meinenden Bebusstseins aus."

Hegel, Phänomenologie des Geistes 

Es pot apreciar la pelleringa que és això que s'acostuma a anomenar ésser humà si el mirem, com és habitual, sobre el fons d'algun dels nombrosos inconscients que s'han anat descobrint. El camp de l'experiència i d'allò que ens pot haver estat transmés és un petit moment de distracció enmig d'enormes processos que treballen a través nostre sense que ho poguem saber. La cosa està així perquè utilitzem com a referència la delimitació física i psicològica per a designar això que som o que soporta aquest ser. En efecte, els límits de fet que s'interposen en qualsevol relació amb les coses són tan insuperables per a qualsevol persona com estan superats sempre ja de fet pels coneixements actuals sobre aquestes mateixes coses. En poques paraules, l'inconscient és tot allò que esdevé conscient per a la ciència. Però aquest furor de consciència de més i més inconscient no pot dissimular que és una figura en certa manera invertida d'una distància familiar i de moment encara antiga que ha tingut lloc, per exemple, com la filosofia: és clar, però, que aquí no es tractava d'una enorme consciència de la inconsciència (sempre nova) sinó, per dir-ho malament, de la inconsciència de la consciència. En aquest sentit és significatiu que quan Hegel parla  d'un ser portat per poders que escapen el nostre control no descrigui aquests com forces més reals, efectives de fons, sinó com mers pensaments. 

Poetry as prose

When things are touched by words, they are no longer simply there, but rather gathered round what has been lived or experienced on them in a whole past. That's why all that host that lies in wait there and is moved by words as leaves are moved by the wind can act as the funds for a 'not yet' that keeps some words for an ever again all-demanding listening. But so things are not. That's just a rêverie, the unreal. It's a loosening that we are quite free to see as a less exacting activity for bohemians or as the highly structured way of lying down and walking the roads of our possible, of a space.

Again on the question of measures

This enormous killing life without death where we are put up at tests, selects and uses us not without the close power of what is denied but with a crystal-clear clumsy design that prevails by means of a newly devised violence which passes as the mark of what is real. Beyond ourselves is our life, spanned by a distance that is a unique death of some-one. Our measuring everything according to our values and tastes, our trying to live and to enjoy the ever again unexpectedly possible is just the stupidity by which the out-of-proportion is enacted in us as a lack of comprehension.

What we see in photographs

Trying to take the helm, what belongs to an intention, is a tenuous constrain by which one pretends to be included in some order of things and events. Nobody leaves home without this non-user-friendly tool, which is supposed to make wonders. But actually we really don't know when and how to use it. Under normal circumstances, things draw our 'know-how' and tell us what comes next. In fact, it is a typical feature of what we call experience against the willfulness of adolescence this having tasted the blind obstinacy of the instances we deal with everyday. But it is important to notice that the holding state of emergency that we know as the present moment no longer allows us to be appealed by anything, that is to say we can only count on the unattainable and out-of-scope decision which is made for us by us every time once and for all. And this decision is as unforced as the above mentioned intention is at unease but, equally rare, both are the dry land of a hope if we can reach to them as the destruction or loss that they are.