Fugir

Tot allò que utilitzem per justificar les nostres accions sabem molt bé que és una coartada per poder fugir d'allí on ens en podrien demanar explicacions. El moment crític és sempre aquell en el qual faig un esforç per creure'm el pes d'aquelles raons i per enganyar-me. Dormida aquesta nit, em desperto en el somni de la fugida, la qual cosa vol dir que he passat d'un somni a un altre, on la fugida és tant un com l'altre somni, com el pas de l'un a l'altre. El fugir té un tempo que ve determinat pel seu haver de tenir sempre un de què fugir.
L'escapada no seria possible si no fos un fugir d'allò que sóc i de què disposo per poder ser i si no es produís amb aquestes mateixes eines amb les que sóc.
Però la fugida no és més que una història que m'explico, perquè en realitat resulta que jo sempre ja he fugit.
Això es resumeix en una senzilla conclusió:
Jo he de respondre del que he fet, però sense saber què he fet i per tant qui és qui ho ha fet.
El jo ha de respondre quan la festa s'ha acabat i no hi queda ningú, actua per indicis. Allò que descobreix, s'ho ha d'atribuir a sí mateix. De manera que té algun interès personal per no investigar (sense que això signifiqui que pugui no fer-ho).