Perspectives sobre l'escola

Quan entren a l'escola, els nens abandonen la trivialitat de la casa per passar a habitar virtualment un espai amb contorns. En un cert sentit, han de figurar-se que viuen d'aquella manera, que són d'allí. Aquest habitar un lloc i un món preexistent i que d'alguna manera és allí patent pot tenir alguna cosa a veure amb la participació infantil en les festivitats on s'apropia un lloc amb els seus déus. Espai comú o cel·lebració, no té res de la interioritat d'una consciència o d'un habitacle. No és aprenentatge, és la patència de les coses el que està en joc allí. Els processos que hi tenen lloc són universalitzants i reflexius perquè es tracta de rebentar l'obscuritat del que s'anomena creativitat per poder ser acció coordinada. Cap itinerari condueix vers el món laboral, el món dels adults no pot actuar de pantalla on es reflecteixen i on són visualitzades les activitats i competències dels petits. Aquestes competències obvien aquell món i es llencen vers un nou espai on elles ja són visibles des del seu mateix desenvolupament, del qual la capacitat de donar-ne compte és un aspecte tant inherent com la successió de gests en la sol·lució de la tasca. L'escola no és la institució per la formació de les noves generacions, no es manté una escola i s'hi porta els nens per fornir de nous quadres el funcionament de la societat, sinó perquè allí es posa en acte un procés de convivència que mou tots aquells elements constitutius però atrofiats i aplastats del contracte social. Ara mateix estem obligant els nens a exercir, més o menys constrenyits, aquesta ciutadania durant el període de temps que són dins les aules, amb una deshonesta esperança de que després potser es continuarà exercint. Però aquest joc d'adults que cap adult no juga tampoc els infants el juguen en realitat, els quals es deixen, més o menys arrancats dels seus jocs, conformar per processos d'una relativa abstracció pensant que amb això arribaran a grans. Mentre quedem tranquils que uns pocs adults mal sel·leccionats siguin els agents que ens substitueixen en la presa de decisions i sobretot en l'experiència en algun assumpte, no ens adonem que el joc dels anuncis publicitaris és l'única resta que ens queda i que queda al nen d'aquella experiència comú. Despullat ja el joc de tota la resta, quan ens posem a jugar-lo despertem el totalitarisme sempre amatent. Perquè, com és natural, no sabem jugar: ho hem après.

La realitat dissenyada

Ens trobem, en les novel·les, en les pel·lícules, en el teatre..., atrapats en una forma dissecada de narració. El pretext mateix de la ficció ens instal·la en una previsible recreació que ja no sabríem distingir de la nostra pròpia vida si no fos pel que sentim com una virtualitat també coneguda en els videojocs. És més, aquesta virtualitat se'ns converteix en l'element o el material d'una vida real que ens és presentada i imposada per aquestes narracions. Els codis i les convencions pels quals som capaços de seguir aquestes històries ens són tan poc accessibles com la substitució i inversió de l'experiència que hi té lloc.  La pèrdua d'una vida o una experiència de referència respecte de la qual poder evaluar aquests constructes és contemporània d'un creixement del caràcter vicari dels fenòmens culturals. La nova vida o el nou ésser que té lloc, per exemple, sobre un escenari i amb un micro a la mà, si bé és d'una innegable secundarietat, alhora no pot amagar que actua de nivell zero, de referència, que allí ens trobem davant d'una versió més pròpia de l'ésser humà. De totes maneres, aquesta desintegració de la realitat ni té volta endarrera ni és un resultat d'aquesta multinacional de l'autoria, de les creativitats precàries que l'assegura i la fa obligatòria. Més aviat es tracta d'identificar la recessió de la nostra relació amb alguna cosa amb el gest de la imaginació, que deixa de ser l'acte d'uns particulars per passar a ser un nou espai de joc.

L'ombra de l'escola

Un dels problemes de l'educació és que pren com a punt de partida i material de base un nen que no ha estat encara condicionat o determinat per exigències socials d'un caire determinat, d'una cultura concreta, pren el nen natural, la infància en un estat d'universalitat previ. El nen natural, imaginat jugant amb altres nens sota els arbres, és en realitat el nen que està en condicions d'entrar massificadament en un espai tancat. L'escola és el tronc de l'arbre de la massificació. Que ja no es tracti els nens com una argila que ha de ser moldejada en sèrie sinó com un ésser individual que aprèn ell mateix no és d'entrada res més que el calfred de sentir tan a prop dels gests educadors l'ombra del totalitarisme. Fugir del totalitarisme s'ha tornat l'obsessió d'una societat que el sent tant a dins. Fugir de la por, por a la por. El sentit crític que s'intenta potenciar en els alumnes i que es pressuposa en alguna classe d'adults, és la línia de flotació en aquest mar que va augmentant el seu volum, doncs sembla que fugint també s'entrega el terreny. L'autonomia i els valors de la convivència són les aptituds de qui sap sortir-se'n amb mers grumolls de realitat, trossos de rajola que suporten el peu  el temps suficient per saltar.

Sobre el cos

En diuen cos però és un perfil en una xarxa social. El conjunt de representacions per les quals el cos és tant presumptament immediat, tant pre-discursivament sensible contribueixen a que com a imatge pugui exercir de moneda corrent. Dos exemples més o menys complementaris. 1. L'acció: quan em penso com agent en el que faig o no hauria d'haver fet o m'agradaria poder fer, la consciència de les dimensions del meu cos és un excel·lent arbust de pretextes per justificar qualsevol de les meves opcions o, millor, per evitar-me l'angoixa de poder (és a dir haver de) decidir. 2. El sexe: com en un joc o en un perfil d'Internet, el sexe és un camp adequadament acotat on es té el privilegi de disfrutar el que la imatge projecta com a referència: immediatesa, carn, etc. Un cop arrancat dels seus vincles amb la resta de coses cal molta voluntat per a que es pugui considerar que en el fons es tracta del mateix. En ambdós casos, i d'altres que es podrien aportar, uns esquemes interpretatius imperants per a la imatge del cos impedeixen l'accés a un règim més general d'imatges on d'entrada totes tenen el mateix rang i exigeixen de nou ser interpretades. La imatge s'encadena al seu projectat referent per mitjà de multitud de reivindicacions per tal de que ja només pugui ser entesa des d'aquest suposat referent. Totes les batalles i disjuntives, llavors, per molt que ens urgeixin un posicionament des del qual puguem ser ubicats i definits, tenen lloc sense ni despentinar tal supòsit.

Nota: aquest text és recuperat i va ser escrit ja no recordo quan ni com. De totes maneres, aquests pobres escrits tenen sempre ben poc de context.

D'Auden

At lucky moments we seem on the brink
Of really saying what we think we think:
But, even then, an honest eye should wink.

La cultura del no

Enmig de tant de parlar de cada tema és difícil no passar per alt el gruix de tot allò que ens queda innominat. Cal la no-referència a aquest enorme àmbit no-dit per poder deixar surar el que hi ha en tot el seu isolament i dispersió.

Poder arribar a tenir orelles

Per què llegir si no? No hi ha cap valor en joc, només la tensió de l'oïda enmig de l'espessor. Aquesta supervivència ja no és aquella que ens venen per una mica de gana (per dir-ho a l'espriuana). Veure, en canvi... inimaginable.

Idees de propòsits pel nou any

Per si et trobes en el tràngol d'haver de desitjar alguna cosa, Elisabeth Bishop et dóna alguna idea:

"Lose something everyday... Then practice losing farther, losing faster"

Algun vers de Gottfried Benn

Queda molt, queda com sempre tot encara per arrancar per exemple uns versos als subtils tràfics de l'ús i dels valors. I tot i així l'erecció per la sintaxi ja dura: Satzbau.
Amb contundència es declara el poema apartat de qualsevol pertanyença, es deixa sol, solitari, sense ningú:

"Alle haben den Himmel, die Liebe und das Grab"

Tothom ja té el cel, l'amor i la tomba

Aquestes són les coses que interessen, amb les quals tots ja ens barallem sí o sí. El poema no reclama per a sí un interés especial, molt menys sectorial (cultural). El poema s'està en una trempera pròpia que només s'entén com un rebuig i un trencament respecte de tota referència i interès. És més, si és de veritat un trencament no podem dir ni tan sols que s'entén:

"überwältigend unbeantwortbar"

aplastantment sense resposta 

Caldrà poder prescindir de que el poema ens hagi de parlar d'alguna cosa o d'allò que ens hagi de comunicar, ja que això ha quedat sacrificat:

"Auf kosten des Inhalts ein formaler Priapismus"

Un priapisme formal a costa del contingut

Distraccions sobre els inconscients

"... jener wahrnehmender Verstand von jene Elemente und Mächte aus einer Irre in die andere geschickt wird... Dieser Verlauf macht eigentlich das tägliche und beständige Leben und Treiben des in der Wahrheit sich zu bewegen meinenden Bebusstseins aus."

Hegel, Phänomenologie des Geistes 

Es pot apreciar la pelleringa que és això que s'acostuma a anomenar ésser humà si el mirem, com és habitual, sobre el fons d'algun dels nombrosos inconscients que s'han anat descobrint. El camp de l'experiència i d'allò que ens pot haver estat transmés és un petit moment de distracció enmig d'enormes processos que treballen a través nostre sense que ho poguem saber. La cosa està així perquè utilitzem com a referència la delimitació física i psicològica per a designar això que som o que soporta aquest ser. En efecte, els límits de fet que s'interposen en qualsevol relació amb les coses són tan insuperables per a qualsevol persona com estan superats sempre ja de fet pels coneixements actuals sobre aquestes mateixes coses. En poques paraules, l'inconscient és tot allò que esdevé conscient per a la ciència. Però aquest furor de consciència de més i més inconscient no pot dissimular que és una figura en certa manera invertida d'una distància familiar i de moment encara antiga que ha tingut lloc, per exemple, com la filosofia: és clar, però, que aquí no es tractava d'una enorme consciència de la inconsciència (sempre nova) sinó, per dir-ho malament, de la inconsciència de la consciència. En aquest sentit és significatiu que quan Hegel parla  d'un ser portat per poders que escapen el nostre control no descrigui aquests com forces més reals, efectives de fons, sinó com mers pensaments.