Apollinaire entre nosotros

Seguramente es un elemento de nuestra peculiar situación el hecho de que la ciencia sea una versión del "es", pues resulta que por un lado el "es" pertenece a un ámbito donde lo que es son directamente las cosas, no el sujeto del enunciado y, antes o luego, aquello a lo que se refiere dicho enunciado, pero por otro lado nuestro mundo está poblado de configuraciones sin ser. La peculiar situación, entonces, se podría describir como: no aquello que para nosotros es..., sino nuestro "es" mismo está constituido por numerosas presencias que nos alcanzan directamente desde antigüedades o inefectividades inesperadas.

Fugir

Tot allò que utilitzem per justificar les nostres accions sabem molt bé que és una coartada per poder fugir d'allí on ens en podrien demanar explicacions. El moment crític és sempre aquell en el qual faig un esforç per creure'm el pes d'aquelles raons i per enganyar-me. Dormida aquesta nit, em desperto en el somni de la fugida, la qual cosa vol dir que he passat d'un somni a un altre, on la fugida és tant un com l'altre somni, com el pas de l'un a l'altre. El fugir té un tempo que ve determinat pel seu haver de tenir sempre un de què fugir.
L'escapada no seria possible si no fos un fugir d'allò que sóc i de què disposo per poder ser i si no es produís amb aquestes mateixes eines amb les que sóc.
Però la fugida no és més que una història que m'explico, perquè en realitat resulta que jo sempre ja he fugit.
Això es resumeix en una senzilla conclusió:
Jo he de respondre del que he fet, però sense saber què he fet i per tant qui és qui ho ha fet.
El jo ha de respondre quan la festa s'ha acabat i no hi queda ningú, actua per indicis. Allò que descobreix, s'ho ha d'atribuir a sí mateix. De manera que té algun interès personal per no investigar (sense que això signifiqui que pugui no fer-ho).

La mobilització i mobilitat inaparent de la nostra quotidianitat

Si tenim en compte els botons, els teclats, els comandaments, els sensors, les interfícies, els pedals, descubrim que hi ha un "nivell" que tots aquests sistemes semblen estar d'acord en mantenir. Es dirà de seguida que és el nivell de les dimensions humanes. En comparació amb els enormement complexos sistemes operatius, amb les perilloses transformacions energètiques, amb la inaccessibilitat de les ones electromagnètiques, és certament més proper a "nosaltres". Però en aquest "nosaltres" haurem de deixar de banda la nostra enrevessada constitució cel·lular i (sí, també, i sobretot) els imperceptibles i incomprensibles processos mentals que operen en tot moment en nosaltres. Així doncs, on queda aquest nivell? sembla que mirem on mirem s'esfumi en mars d'enormitat. Que "sapiguem perfectament"quin és, que puguem quedar satisfets amb la fórmula "la nostra existència" no diu res sobre la seva claretat, sinó simplement sobre la nostra confiança en ella, sobre el seu caràcter obvi. Així, per exemple, per a mi un arbre és un arbre i m'oblido de tots els teixits cel·lulars, però alhora m'és impossible de fer-me una idea mínimament clara de en què pot consistir aquest ser arbre que per a mi és tant clar. Però precisament aquest caràcter d'obvietat és el que em permet no trobar un problema en que hi hagi aquesta doble interpretació del què és ser arbre i, així, ens impedeix de preguntar-nos si una no exclou l'altra, és a dir, si la presència com a teixit cel·lular no impedeix la presència immediata de l'arbre que jo veig. El que resulta d'aquesta peculiar situació és, 1) que hi ha un doble nivell, 2) que el nivell presumptament proper queda determinat pel fet d'haver d'entrar en coherència amb aquell horitzó d'enormitat revel·lat científicament o tècnicament, i, per tant, 3) que possiblement aquest nivell es pugui definir com: tot allò que es pot mantenir (aparentment) igual que sempre per tal de permetre la màxima adaptabilitat a les condicions enormes, i això implica el canvi galopant (però imperceptible). D'aquesta manera hem vist com la indeterminació, el caràcter transformable potencialment infinit d'allò "humà" per mor de "l'inhumà" o enorme, requereix i fa servir una aparència de permanència, usa les aparences i per tant necessita la finitud. Aquesta finitud, quan no és produïda per la indústria cultural i els incansables opinadors, ja només pot tenir un sòl en una memòria problemàtica i problematitzadora, i és ella mateixa problemàtica, perquè no és res. Que només d'aquest "res" poden resultar possibilitats haurà de mostrar-se en un altre moment.

Llambregada sobre l'esport

Si ens fixem en quins són els esports més gloriosos avui, ens trobarem amb la sorpresa de que tots es basen en alguna cosa que roda (futbol, basket, tenis, cotxes i motos, en alguns llocs potser beisbol o cricket). Aquest curiós fenomen ens condueix a una conclusió bastant immediata: el cos humà ja no és el prot-agonista. Pel que sembla, l'obsessió bàsica està en un sistema o joc de velocitats regulat en algun espai. L'espai de joc és de manera elemental l'espai (temps) infinit i continu, és a dir buit. En efecte, s'ha volgut veure en l'esport una expressió ritualitzada d'algun passat constitutiu. En el nostre món sense herois ni déus, el mite que hi perviu (com un somni que reprodueix repetidament un trauma) seria probablement el de l'extensió.

Perspectives sobre el problema de la recepció

La recepció massiva i col·lectiva d'imatges és un moment subsegüent a la que correspon a l'autonomia de l'art. Aquesta autonomia es basa en un estatut particular de la representació segons el qual aquesta té alguna entitat mental o significacional. Hi ha alguna cosa que expressar o que representar i, així, l'estatut de la representació no és problemàtic. Aquest espai neutralitzat, però en el fons problemàtic, és l'autonomia, la presència "allí davant" de l'obra. Però la recepció en massa està deixant pas en tots els nivells a una alta diversificació possibilitada tècnicament. Els perills de l'antiga recepció: el totalitarisme, la uniformització, els diversos cultes, els presumptes retorns... semblen avui quasi fora de lloc. Contra la recepció unidireccional de la representació per part d'un col·lectiu tenim una comunicació individualitzada realitzada sobre la base de la representació. El nostre perill és, doncs, bàsicament, no reconèixer aquesta filiació, ja que, si bé la pretesa immediatesa recuperada que d'una altra manera ve a instal·lar-se al lloc deixat vacant no té l'aspecte antipàtic d'un 1984 (i això en contra d'Orwell, que amb el llibre feia d'abogat de la immediatesa en qüestió), és aquí d'efectes semblants: un totalitarisme diversificat.

After apple picking, de Robert Frost, lleugerament traduït, sense rima

Les dues puntes de la meva llarga escala sobresurten d’un arbre

Envers el cel tranquil,

I a la seva vora hi ha un cistell

Que no he emplenat, i hi deuen haver dues o tres

Pomes que no he collit en alguna branca.

Però ara ja he acabat de collir pomes.

L’essència del son de l’hivern és en la nit,

L’olor de pomes: m’estic endormiscant.

No puc borrar del meu esguard l’estranyesa

Que em produí mirar a través d’un tros de cristall

Arrancat aquest matí en l’abeurador

I sostingut enfront del món de la canosa herba.

Se’m desfeia, i l’he deixat caure i que es trenqués.

Però jo estava

En el camí d’adormir-me abans de que caigués,

I podria dir

Quina forma anava a adoptar el meu somni.

Pomes agegantades apareixen i desapareixen,

Extrem de tija i extrem de flor,

I cada taca vermellosa mostrant-se clarament.

L’arc del peu no només conserva el dolor,

Conserva la pressió d’un escaló.

Sento gronxar l’escala quan el brancatge s’encorva.

I continuo sentint al sòtan

El soroll estrepitós

De càrregues sobre càrregues de les pomes que hi entren.

Perquè n’he tingut més que prou

De collir pomes: estic esgotat.

Hi havia deu milers de milers de fruites per tocar,

Acaronar amb la mà, collir i no deixar caure.

Que totes

Les que colpegin el terra,

No importa si no tenen cops ni macadures,

Aniran segur a la pila de la cidra,

Sense valor.

És ben visible què torbarà

Aquest meu son, sigui el son quin sigui.

Si no hagués marxat,

La marmota podria dir si és com el seu

Llarg son, mentre descric la seva arribada,

O només un son humà.

Sobre algunos aspectos de Fellini

Donde Fellini no pone como protagonista a un pueblo entero o a una ciudad entera, en todas las películas en las cuales nos cuenta una historia con sus protagonistas se da una peculiar identidad de la historia: parece que siempre nos cuenta lo mismo. Un amor donde un hombre (no) ama a una mujer, expuesto a la multitud de mujeres (un "nómada sexual"), y una mujer que vincula su ser a su amor por aquél hombre. Este es el caso de La strada, donde la mujer casi ni llega a tener atributos de tal y donde Anthony Queen la llora cuando se da cuenta de lo que había tenido. Es el caso con Julieta de lo espíritus, donde todo queda transfigurado por la mente obsesionada de la mujer, aún más distorsionado por cuanto parece que todo aquello ya hace tiempo que pasó y que permanece sólo como obsesión en la mujer abandonada. También es el caso con Ginger y Fred, pero ahora con la perspectiva amable del reencuentro muchos años después.
Aunque ya no es tanto nuestro caso, quizás también Las noches de Cabiria entrarían dentro de nuestro cuadro, donde de algún modo una mujer de la multitud, como una cualquiera, ama o quiere amar, y se enfrenta a la dispersión masculina.
Sería interesante relacionar esta constancia con otras cosas del tipo de la presencia permanente de la memoria y todos sus fantasmas, pervivencias de los muertos, lo tradicional revestido de las nuevas tecnologías, la representación exhibiendo su carácter de tal, las luces y la ilusión como un artificio cutre.
Por lo que parece, el tema es una versión del fenómeno de A une passante, pero visto desde la pareja. Digamos: los atributos de la esposa en el marco de una tecnología sentimental mucho más diversificada. Siempre hay los sentimientos que refluyen al encontrarse con una actualidad muy disolvente. Todo refluye y se agolpa porque quiere acceder a la memoria, pero ahora a un recuerdo que no es el de mi muerte, sino el del shock.

Lectura circunstancial de "¿Qué es la historia?" (1961), de H.E. Carr

Historia de la transformación del hombre por el hombre que es en sí misma esta transformación. Hay una cierta identificación de lo observante y lo observado, ninguno de los dos considerado como un objeto aislado, sino ambos delineados en una progresión del pasado al futuro, desde el cual es posible sostener un mínimo de equilibrio en la consideración del pasado (para modificar el presente) y en las decisiones presentes. Hay una sola cosa: la transformación de lo humano por sí mismo, es decir transformación del mundo. La provisionalidad de las tesis, la renuncia a ningún criterio previo al estudio histórico, el carácter de hipótesis de trabajo de todas las legalidades históricas descubiertas, no son sino la otra cara de que hay una única cosa que es todo. Lo humano como proyección hacia el futuro, como el trance pasado-futuro: el ponerse metas, el trabajar por que requiere el dominio de todas las cosas. Es decir puro dominio, sin cosas (que impondrían de suyo restricciones al dominio) ni humanos, pues estamos hablando de la posibilidad sin límite prefijable de transformarse del hombre, de convertirse en... Este furor nihílico es tanto más arrollador cuanto que no reconoce su carácter de tal y habla, por lo tanto, de progreso, de absoluto, de objetividad, de valores...

Músics i esportistes

La no separació d'un àmbit suprasensible és el mateix que la poc clara delimitació de l'esfera a la qual pertany l'art. Ambdós condueixen a que l'alternativa quedi difuminada com desintegrada queda la consistència de les coses. Aquesta inextricabilitat dels límits és el mateix que la preeminència de l'humà. En aquest context, la segregació pública d'humans verdaderament humans és una necessitat. Que això no pugui tenir res a veure amb santedat o ètica no tinc ganes de tocar-ho ara. Tampoc que no inclogui els escriptors i els científics. Humans físicament humans ho són els esportistes, inclosos els conductors de cotxes i les seves excel·lències en atenció, visió, etc. Humans amb figura d'humans ho són potser els actors, tot i que la seva esplendor és poc grossa, no s'extén fora de la pantalla. Humans en la seva condició cognitiva i lingüística, és a dir comunicativa, ho són els músics, que sostenen la seva figura social en un marc harmònic d'expressió fet sonar per ells i sobre el qual aconsegueixen de fer surar alguna cosa de la veu o del rostre. L'actitud queda separada d'altres referències, les quals queden totes conjurades per la música. El ritme substitueix l'espai i el temps, sobre ell, amb ademans de sobirana, hi ha l'actitud.

On liberty, de John Stuart Mill

Liberalisme descafeïnat, política de l'interès mesclada amb una certa sensibilitat per qüestions qualitatives (només cal pensar en la distinció entre plaers animals i pròpiament humans), laissez fare i socialisme. Mill sembla condemnat a ser un eclèctic o un cercador de compromisos. Però aquestes acusacions són prou partidistes com per què ens preguntem si no hi ha alguna cosa més en aquest cèlebre llibre. I només cal llegir-lo una mica per veure que, en efecte, no hi trobem un individualisme ideològic en el sentit de reconèixer els drets a uns actors de fet, sinó la tasca de generar un individualisme en el context del creixent poder de la normativització i el control social. En aquest sentit el llibre és reconeixement d'una situació i tasca. Però això no impedeix que, ara sí, trobem una falta de definició en la teorització, que es tradueix en unes diferenciacions traçades amb molta voluntat i poca claretat, la qual cosa resulta en que es pot llegir de moltes maneres. Que hi ha una lectura consistent i que l'hem de sostenir nosaltres té sentit si tenim en compte que Mill era un lector de Kant, i pot ser llegit com un assaig de traduir-lo a un tipus de discussió que signifiqués "intervenció" política, la qual cosa ens el fa interessant, però també obstaculitza la percepció de la necessitat d'una política més formal o procedimental.