Sobre el cos

En diuen cos però és un perfil en una xarxa social. El conjunt de representacions per les quals el cos és tant presumptament immediat, tant pre-discursivament sensible contribueixen a que com a imatge pugui exercir de moneda corrent. Dos exemples més o menys complementaris. 1. L'acció: quan em penso com agent en el que faig o no hauria d'haver fet o m'agradaria poder fer, la consciència de les dimensions del meu cos és un excel·lent arbust de pretextes per justificar qualsevol de les meves opcions o, millor, per evitar-me l'angoixa de poder (és a dir haver de) decidir. 2. El sexe: com en un joc o en un perfil d'Internet, el sexe és un camp adequadament acotat on es té el privilegi de disfrutar el que la imatge projecta com a referència: immediatesa, carn, etc. Un cop arrancat dels seus vincles amb la resta de coses cal molta voluntat per a que es pugui considerar que en el fons es tracta del mateix. En ambdós casos, i d'altres que es podrien aportar, uns esquemes interpretatius imperants per a la imatge del cos impedeixen l'accés a un règim més general d'imatges on d'entrada totes tenen el mateix rang i exigeixen de nou ser interpretades. La imatge s'encadena al seu projectat referent per mitjà de multitud de reivindicacions per tal de que ja només pugui ser entesa des d'aquest suposat referent. Totes les batalles i disjuntives, llavors, per molt que ens urgeixin un posicionament des del qual puguem ser ubicats i definits, tenen lloc sense ni despentinar tal supòsit.

Nota: aquest text és recuperat i va ser escrit ja no recordo quan ni com. De totes maneres, aquests pobres escrits tenen sempre ben poc de context.

D'Auden

At lucky moments we seem on the brink
Of really saying what we think we think:
But, even then, an honest eye should wink.

La cultura del no

Enmig de tant de parlar de cada tema és difícil no passar per alt el gruix de tot allò que ens queda innominat. Cal la no-referència a aquest enorme àmbit no-dit per poder deixar surar el que hi ha en tot el seu isolament i dispersió.

Poder arribar a tenir orelles

Per què llegir si no? No hi ha cap valor en joc, només la tensió de l'oïda enmig de l'espessor. Aquesta supervivència ja no és aquella que ens venen per una mica de gana (per dir-ho a l'espriuana). Veure, en canvi... inimaginable.

Idees de propòsits pel nou any

Per si et trobes en el tràngol d'haver de desitjar alguna cosa, Elisabeth Bishop et dóna alguna idea:

"Lose something everyday... Then practice losing farther, losing faster"

Algun vers de Gottfried Benn

Queda molt, queda com sempre tot encara per arrancar per exemple uns versos als subtils tràfics de l'ús i dels valors. I tot i així l'erecció per la sintaxi ja dura: Satzbau.
Amb contundència es declara el poema apartat de qualsevol pertanyença, es deixa sol, solitari, sense ningú:

"Alle haben den Himmel, die Liebe und das Grab"

Tothom ja té el cel, l'amor i la tomba

Aquestes són les coses que interessen, amb les quals tots ja ens barallem sí o sí. El poema no reclama per a sí un interés especial, molt menys sectorial (cultural). El poema s'està en una trempera pròpia que només s'entén com un rebuig i un trencament respecte de tota referència i interès. És més, si és de veritat un trencament no podem dir ni tan sols que s'entén:

"überwältigend unbeantwortbar"

aplastantment sense resposta 

Caldrà poder prescindir de que el poema ens hagi de parlar d'alguna cosa o d'allò que ens hagi de comunicar, ja que això ha quedat sacrificat:

"Auf kosten des Inhalts ein formaler Priapismus"

Un priapisme formal a costa del contingut

Distraccions sobre els inconscients

"... jener wahrnehmender Verstand von jene Elemente und Mächte aus einer Irre in die andere geschickt wird... Dieser Verlauf macht eigentlich das tägliche und beständige Leben und Treiben des in der Wahrheit sich zu bewegen meinenden Bebusstseins aus."

Hegel, Phänomenologie des Geistes 

Es pot apreciar la pelleringa que és això que s'acostuma a anomenar ésser humà si el mirem, com és habitual, sobre el fons d'algun dels nombrosos inconscients que s'han anat descobrint. El camp de l'experiència i d'allò que ens pot haver estat transmés és un petit moment de distracció enmig d'enormes processos que treballen a través nostre sense que ho poguem saber. La cosa està així perquè utilitzem com a referència la delimitació física i psicològica per a designar això que som o que soporta aquest ser. En efecte, els límits de fet que s'interposen en qualsevol relació amb les coses són tan insuperables per a qualsevol persona com estan superats sempre ja de fet pels coneixements actuals sobre aquestes mateixes coses. En poques paraules, l'inconscient és tot allò que esdevé conscient per a la ciència. Però aquest furor de consciència de més i més inconscient no pot dissimular que és una figura en certa manera invertida d'una distància familiar i de moment encara antiga que ha tingut lloc, per exemple, com la filosofia: és clar, però, que aquí no es tractava d'una enorme consciència de la inconsciència (sempre nova) sinó, per dir-ho malament, de la inconsciència de la consciència. En aquest sentit és significatiu que quan Hegel parla  d'un ser portat per poders que escapen el nostre control no descrigui aquests com forces més reals, efectives de fons, sinó com mers pensaments. 

Poetry as prose

When things are touched by words, they are no longer simply there, but rather gathered round what has been lived or experienced on them in a whole past. That's why all that host that lies in wait there and is moved by words as leaves are moved by the wind can act as the funds for a 'not yet' that keeps some words for an ever again all-demanding listening. But so things are not. That's just a rêverie, the unreal. It's a loosening that we are quite free to see as a less exacting activity for bohemians or as the highly structured way of lying down and walking the roads of our possible, of a space.

Again on the question of measures

This enormous killing life without death where we are put up at tests, selects and uses us not without the close power of what is denied but with a crystal-clear clumsy design that prevails by means of a newly devised violence which passes as the mark of what is real. Beyond ourselves is our life, spanned by a distance that is a unique death of some-one. Our measuring everything according to our values and tastes, our trying to live and to enjoy the ever again unexpectedly possible is just the stupidity by which the out-of-proportion is enacted in us as a lack of comprehension.

What we see in photographs

Trying to take the helm, what belongs to an intention, is a tenuous constrain by which one pretends to be included in some order of things and events. Nobody leaves home without this non-user-friendly tool, which is supposed to make wonders. But actually we really don't know when and how to use it. Under normal circumstances, things draw our 'know-how' and tell us what comes next. In fact, it is a typical feature of what we call experience against the willfulness of adolescence this having tasted the blind obstinacy of the instances we deal with everyday. But it is important to notice that the holding state of emergency that we know as the present moment no longer allows us to be appealed by anything, that is to say we can only count on the unattainable and out-of-scope decision which is made for us by us every time once and for all. And this decision is as unforced as the above mentioned intention is at unease but, equally rare, both are the dry land of a hope if we can reach to them as the destruction or loss that they are.