Alguna paraula sobre la mòmia catalana

Independentment de la gran importància mai ben apreciada dels aspectes sonors o mètrics, el repte en la lectura d'un poema és el de no tractar l'estructura sintàctica i lèxica dels versos com si fos la d'oracions, per tant parafrasejable (parafrasejada implícitament): la significació ha de ser visualitzada com si es tractés de línies, de masses, de dibuix, etc. i veure com es realitzen els traços amb l'ambigüitat.

Poema XIV de Final del laberint de Salvador Espriu:

La tarda s’ha parat

escoltant-se

en una lleu remor

de fulles molt daurades.

Cauen a poc a poc,

petits mots, suaus ales

de la cançó de son

de la tarda.

Als ulls profunds del llac,

branques ja despullades.

Esgarrifava el vent

el nu dolor de l’arbre.

Em moro en solitud

d’alt tronc vora de l’aigua.

Les grans arrels del plor

he sentit assecar-se.

A falta d'una relectura del cicle líric sencer o del present llibre, l'elaboració dels diferents "simbolismes" és feta totalment de memòria i sobre la base d'una lectura ja antiga i molt insuficient. De totes maneres m'hi llenço:

La tarda està probablement per un clar que difícilment podem identificar amb la vida, i molt menys amb mi o la meva consciència. Més aviat seria la lleu existència de les coses pel fet de ser recordades, o l'esperança (no per a mi, potser tampoc per als meus morts) que té lloc en sonar la cançó.

La tarda es para (tot i que ha de seguir indefectiblement el seu curs vers la nit), només a escoltar. El temps és aturat quasi diríem a la força. La tarda escoltava un so que era ella mateixa, probablement res més que el seu escoltar. On s'escoltava, en quin mirall? En unes paraules que són daurades perquè ja han cantat i crepiten en l'aire per última vegada abans de caure al terra. El verd de la fulla, que hi queda implicat com a passat de l'actual grogor, reclama la imatge de la pluja, l'únic agent que pot sostenir la cançó i el seu arbre ("però vet aquí que sóc mort"). En canvi el groc daurat d'aquesta paraula que aquí llegim i que sona crepitant, és obra de la seva exposició al sol, qui l'ha pasturada. El sol ve a ser el treball de la mirada sobre les coses, un cert preparar-los llur oblit: almenys en mi, que he de morir, i especialment si miro. Aquest treball és el dolor, que no és la meva mort, sinó el pes de les demandes incomplertes i dels mals no esmenats, l'agonia d'una memòria que intenta en va forjar-se una memòria de sí mateixa per poder recordar tot allò que ho mereixeria. Així, l'oblit i el descans mai venen esperats o conquerits, però tampoc com una derrota, simplement que advenen només a través d'una lluita i resistència en contra, etc.

L'imperatiu no és practicable a l'escriptor

S'ha de saber veure què existeix només per a que pugui tenir lloc allò altre important que per l'existència del primer queda negat. Atenció a la forma! L'estatut particular de la figura quan ella crea l'espai que la pot albergar. L'estatut particular de l'espai quan no és allò que envolta i alberga una figura, sinó aquella distància que podem recórrer i que queda delimitada des de dins.

Sobre els problemes reals de la gent. Intentant explicar el Sísif 3

"Hi ha dos modes d'activitat intel·lectual, la que es dedica en puresa a les qüestions teòriques, fila molt prim i treballa amb erudició i la que es planteja els problemes del seu temps i s'hi posiciona". Aquesta dualitat és una construcció realitzada per aquells que s'atribueixen la intervenció en la societat i el compromís, pretenent que l'activitat més merament intel·lectual simplement gira l'esquena al món per dedicar-se, en la seva bombolla, als seus temes fetitx. Es tracta d'una representació molt comú i estesa en molts àmbits diferents. Per tot arreu neixen acusacions d'una tal alienació de la vida real: la universitat (allò acadèmic), la política i els presumptes "problemes reals de la gent", en múltiples conselleries psicològiques... Però això ens ho hem de fer mirar d'urgència: ara resulta que tothom sap, no només què és el "món real", sinó també què pot el pensament i altres institucions. És clar que, en el context d'aquestes idees, allò menys relacionat amb els temes "realment importants" a banda de quedar relegat, només li queda ser un "valor cultural": es preserven els resultats i s'obvien llurs pressupòsits, quan aquests són l'únic que hi ha de viu en aquest tipus de productes més inútils o desinteressats.

On poor things

This morning I was walking along the street plunged into my thoughts and I suddenly realized that paying attention to what I was in front of would be also seeing it in its beauty or in the wonder of its being, that is to say, our poor street is never there alone, on its own.

El cansament de la pedra 2

Hi ha una inconsistència notable en la xerrameca cultural i sobre valors diversos. Qualsevol llest coneix de família moltes fites de la història cultural que li permeten de situar-se en el món actual amb majors perspectives. El problema, però, és que tant si ho vol com si no aquest llest que som cadascú és, de fet, aquest món, de manera que la referència, utilitat, actualitat, etcètera d'aquelles fites culturals són realitzades per aquest llest que resulta erigit en criteri.
Si som conscients d'aquesta inconsistència, moltes situacions de món poden resultar, la qual cosa obre força possibilitats en comparació amb l'opacitat i clausura de la nostra llestesa.
Si no ho podem tenir en compte perquè no volem i, per tant, no volem perquè no podem, resulten tots aquests esperpentos que es remeten a la cultura i alhora volen actuar i fer-la actual, pretenent que només així la treuen de la seva torre de marfil. A tots aquests els diem des d'aquí d'on no es propaga la veu que es dediquin a actuar i no parlin tant. El que passa, és clar, és que tampoc aquesta vida o immediatesa, aquesta "relació entre les persones" és assumida amb conseqüència, sinó escamotejada per la seva possessió de cultura.

Desconsol convencional (però s'ha entès?)

La vida continua...: la vida en el cotinu. Sense distància, sense res, amb moltes il·lusions (als prestatges del súper).

La pedra resistia amb molt cansament l'obstinació de sísif

Sobre els diversos textos més o menys filosòfics, teòrics en un sentit ampli, hi ha la idea que són constructes conceptuals realitzats per l'autor pretesament per explicar o fonamentar coses com "la vida", "el món", "tot", i que, se'ls cregués l'autor o no, nosaltres hem de valorar si "s'apliquen" a la realitat, si més no a l'actualitat, i quines conseqüències tenen.
En el fons d'aquesta representació hi ha la forma de construcció d'hipòtesis que utilitza la ciència, només que aquesta té un àmbit de fenòmens delimitat i, per tant, és falsable, és conscient dels propis límits, mentre que les hipòtesis filosòfiques tenen com a àmbit de fenòmens tot, i la discussió al seu voltant justificaria la nostra xerrameca. Hi haurien filosofies de vida, maneres d'entendre el món i la vida, propostes, etc.
Això és, es veu, una simple extrapolació i extralimitació de la ciència més enllà d'allò que li és accessible i, suposant, i és molt suposar, que hi pugui haver algunes teories sobre món que no perdin el món de vista, mai es podrà qüestionar si i fins a quin tenim dret a suposar que parlem d'alguna cosa quan fem o discutim aquests constructes més abarcadors.
És clar, però, que un text que toca cosa o que, almenys, trepitja sobre la falta de sòl, sobre la impossibilitat de parlar de res, requereix una lectura capaç d'això mateix. I com que és un requeriment excessiu, és també excessiu pretendre que no hi hagi aquesta trèmula xerrameca omplint, com si es tractés d'un continu, tot el tram i distència que hi ha en el meta- d'un metadiscurs.

Unes paraules sobre el cubisme

En el nostre discórrer pel món ja tenim síntesis fetes de les coses, la nostra habitud mateixa és una construcció. La pintura cubista, òbviament, no és una pintura d'un d'aquests objectes ni té a veure amb una habitud. És més aviat una pintura de la construcció mateixa, no en l'habitud, sinó quan aquesta es perd. Seria la construcció feta quan les coses ens no ens apareixen gens familiars degut, precisament, a que atenem al seu caràcter sintètic.
És molt important tenir en compte que aquesta no-síntesi de les coses que se'ns apareix en el quadre, no pot tenir lloc en el món, sinó que és una situació oberta expressament i tàcitament per l'obra.
Si ens fixem en aquesta pintura de Juan Gris veurem que la construcció del quadre és soberana, tota la figura queda perfectament delimitada i organitzada dins del marc. L'esclat perspectivista és només una conseqüència de l'activitat organitzadora de l'obra.
Cal també que ens tinguem preguntant-nos si aquestes ampolles, fruiter i diari... tenen referència implícita a una taula "real" amb objectes situada en un espai, o a una taula genèrica, com uns objectes  abstrets del món per la seva acumulació arbitrària, o si més aviat ens trobem amb una situació original, una situació dels objectes irreductible, una presència autònoma.
Aquesta pintura ens parla de situacions absurdes, arbitràries, gens vives, no pertanyen al nostre món quotidià i a les coses que ens importen. Ens parla dels objectes anònims. Ens parla de la mirada tàcita. D'una concentració alienada de la mirada. El seu figurativisme no rau tant en el fet que hi apareguin ampolles i diaris, sinó en el fet que es pinta la possibilitat d'estar junts en un punt i un temps de diversos objectes, en el fet que es respecta la contingència en el temps.

Habitus

Els jocs es multipliquen, les regles de joc no són manifestes. És molt clar qui sap jugar, tots els que no en saben viuen més o menys conscientment en la irrellevància. Ha arribat fins i tot a ser un reconeixement obvi que s'està jugant: "interpretem un paper". L'estandarització de les nostres experiències i actuacions en cada àmbit no té marxa endarrera. Cada joc té una no participació plenament regulada.
No hi ha res per fer. Només la discriminació entre qui sap jugar i qui no i, entre els qui juguen, d'aquells amb capacitat d'encarnar per als altres aquell joc.
Com que juguem a pesar nostre i els jocs amb llurs regles no pretenen ser explícits, la pràctica i l'entrenament només té lloc de manera secundària, subreptíciament, com ho fan els somnis.

epilèktikon

La lletra no persona entregada al silenci sinó que dura sobre una superfície. Serà ja l'única constància, el món depèn de la conservació d'un paper. L'autoritat reposa en la memòria, la lletra immemorial no té autor. La lectura és l'únic sòl ferm per la lletra, només la lectura li atorga una mort en la qual viure. El text s'encén i il·lumina l'esperada desaparició de la literatura. La lectura és el foc, l'única distància, l'únic espai, l'únic dibuix. Que cremi del tot per donar cendra i quedar del tot oblidada en un...